Irracionalitat imperfecta

Si agafam el perímetre d’ una circumferència i el dividim pel seu diàmetre, el resultat, sigui quina sigui la circumferència, ens donarà el número  π.  Els primer registre del coneixement d’aquesta constant data del segle 26 a. C.  als dissenys de les piràmides de l’Antic Egipte (li donaven el valor 3,142857142857 ).  La notació amb la lletra grega π prové les paraules “περιφέρεια” (perifèria) i “περίμετρον” (perímetre) d’una circumferència i va ser utilitzada per primer cop per William Oughtred i popularitzada per Leonhard Euler. Arquimedes va ser el primer que és va esforçar en donar una aproximació precisa del valor d’aquest número i… començà la bogeria.(Eureka!)

π és un nombre irracional (” Ei π! anam a fer unes cerveses?” “No, que no m’agrada trepitjar caragols.” “…?”) això vol dir, entre altres coses, que després del 3’… hi ha infinits números i que no és repeteixen seguint cap període.  Mola, eh?  De tota manera no ens hem de preocupar, no cal memoritzar-los tots. Si tenguéssim una circumferència de la grandària de tot l’univers observable i  volguessin calcular el valor del seu perímetre amb una precisió de la grandària d’un protó, nomes ens calen 43 dígits exactes de π.

A Internet, emperò, hi podeu trobar webs amb aproximacions de π de billons de decimals, i per què?  Perquè desprès del 3’… hi ha Déu!

No, no m’estic tornant boig (ja no), al llibre Contact, de Carl Sagan  (spoiler!), quan la protagonista demana a l’extraterrestre si els seus tenen alguna religió, ell contesta que estan meravellats pels misteris que s’amaguen als decimals del nombre π.

Com a matemàtic, a mi π me mola que te cagues, mirau sinó la coca de moniato que varem fer el darrer cap d’any!

Però, també com a matemàtic, he après el perill de cercar respostes només als nombres i deixar de banda les altres maneres d’entendre el món.

Avui en dia, on la “ciència” econòmica es postula com a solució a la corrupció política, hem après a entendre el món a través de la macroeconomia,  l’euribor, la cotització euro-dòlar, el preu del barril de Brent i, en definitiva, de models econòmics.  Ens volen fer creure (ens han fet creure) que les ideologies són cosa del passat i que els governs, lluny de fer-se càrrec dels ciutadans, han de ser eficients econòmicament. No hi ha més objectiu que el creixement econòmic, encara que pel camí hi quedin els ciutadans i la democràcia.

El models econòmics imperants es basen en mons on l’egoisme és l’única variable del comportament humà a tenir en compte, però els models fallen, les crisis arriben sense remei i els capitalistes donen excuses. Les persones no som perfectes, les persones som uns egoistes imperfectes, ens conformam amb 43 decimals.

Feliç dia de π!!

Torrijas exprés

Ains, quantes coses dolentes s’aprenen a internet!

Agafau una llesca de pa i torrau-la una miqueta. Posau-hi mantequilla (que quedi ben fosa), sucre (millor sucre amb vainilla, si en trobau ) i canyella.

Llestos!

Us faria una foto de la meva torrija exprés, però no hi he estat a temps, me l’he menjada en un nanosegon!

Si els americans haguessin inventat les galletes d’oli

Si les les galletes d’oli s’haguessin inventat als Estats Units, serien així:

(Al fons podeu veure una galleta de grandària normal.)

Si les galletes se menjassin amb cullera, seria aquesta (ja sé que no és lògic menar galletes amb cullera, però d’alguna manera havia d’aficar aquesta foto al blog!):

La macrogalleta, la vàrem fer ahir, per insistència meva i malgrat la reticència den Jaume, que deia que no seria gaire “kosher”.

La macrocullera, la vàrem treure de la gran bossa de na Mary Poppins que és la casa familiar den Jaume, per preparar uns 15 litres de xocolata de comerç just aquest Nadal.

Ritual

Eixugar i aplegar la roba, comprar quelitas, tirar els fems, prendre  el darrer cafè, fer el darrer dinar, jugar la darrera partida de truc (o Catan, o Risk), acomiadar-me dels meus sogres, del meus germans, de la meva fillola, del meu pare, dels meus amics, tancar la maleta, arraconar l’estora de l’entrada i tancar la porta.

Torn a casa, me’n vaig de casa.

El 12è dia de Nadal

El meu cònjuge i jo duim molt de temps junts, però de vegades encara aconsegueix sorprendre’m (jo, en canvi, soc bastant predictible per a ell; a que ja tots sabeu què faig jo, quan tenc soneta?).

Per exemple, l’altre dia, mentre jo repartia les postres a un dinar familiar paellero-festiu, el vaig veure ficar un dit, d’estrangis, al meu bocí de tarta.

Ostres, vaig pensar, sí que li agrada la crema pastelera.

Però tot d’una vaig recordar que era el dia de Reis, i que la tarta era un roscón d’aquests*, i que el que estava fent era amagar una figureta (o el Rei, que porta bona sort, o la mongeta, que en porta de dolenta), que li havia tocat a ell de manera total i absolutament aleatòria. O és que ara direu que mon pare, que va tallar el roscón, va fer trampes? Eh? Eh? Pfff.

Vaig decidir seguir-li el joc: “Oooh, m’ha tocat alguna cosa… és el Rei…, qué bé!” (na Mercè somriu de la manera més sincera que pot, se posa la corona de cartró durant un nanosegon i després li passa a sa mare, que està encantada de dur-la.

Dues mossegades més tard, veig una cosa embolicada en cel·lofan dins la meva part de roscón i comprov que també m’ha tocat a mi la mongeta!

Uuuu.

Això no pot ser res bo.

Hem jugat amb la fortuna.

Se suposa que jo havia de tenir mala sort el 2010, però de manera artificial hem fet que me toqui el símbol de la bona sort. Què vol dir això? Que una cosa cancel·larà l’altra i tendré un any ni bo ni dolent? Que tendré un any encara més dolent del normal, per no haver respectat les regles del roscón? Que hi haurà algú de la meva família que se veurà privat de la bona sort que li hauria correspost?

Ja us anirem informant.

Feliç 2010!

*Sí, sí, és tradició importada de fora, com el Halloween… esplaiau-vos als comentaris.

Ocupar, resistir, produir.

Arriba el Nadal i toca parlar d’esperança, toca parlar de The Take (La presa), un documental de l’any 2004 de Avi Lewis i Naomi Klein.

El documental ens situa 3 anys després de la crisi econòmica argentina – crisi on, gracies a uns mercats totalment oberts, els grans capitals van desaparèixer del país i van deixar darrere seu fàbriques abandonades i treballadors sense feina- i fa el seguiment d’un grup de treballadors en el seu camí cap a autogestionar la fabrica d’on els van fer fora.

El documental aprofita per fer un repàs del moviment d’ocupació i resistència que va nàixer després del corralito. Aquest moviment va sorgir de la desesperació dels treballadors que es quedaven sense feina mentre veien que el seu govern es dedicava a salvar els empresaris que havien enfonsat el seu país.

Si aquest Nadal no us fa ganes esperar que al senyor Scrooge se li apareixin el tres fantasmes del temps perquè es decideixi a pagar un sou digne al seus treballadors, ocupau els vostres televisors amb un missatge d’esperança més realista i mirau aquest documental

Si no el trobau per comprar, sempre ho podeu veure aquí en baixa qualitat.

Date un respiro

Companyes i companys  “comerç-justers”, què en pensau, d’això: a partir de gener de 2010 els Kit Kat (Nestlé)  d’Irlanda i el Regne Unit seran de comerç just.

Ja sabeu que a Irlanda i el Regne Unit s’han posat bastant les piles en això d’incorporar productes de comerç just a marques i grans botigues convencionals. Quan hem viatjat a aquests dos països darrerament hem vist poques tendes de comerç just (poques, però molt ben montades), i sí molts de cafès i supermercats que oferien, sobre tot, cafè i xocolata amb el segell Fairtrade.

Què n’opinau del fet que aquesta marca enorme hagi donat aquesta passa? Li donam una palmellada a l’esquena pensant en els pagesos de Costa d’Ivori que en sortiran beneficiats o ens estimam més seguir sense fer-los amics?

Ooooojjjj. Ara acab de veure a la tele un anunci de Nespresso amb en George Clooney i en John Malkovich. Els de Nestlé tenen pensat fer Nespresso de comerç just, també? Podran pagar un sou decent als pagesos de les plantacions de cafè després de pagar la tarifa a aquests dos actors (que no deuen ser barats)?

Basta de parlar d’aquesta gent. Mirau quin catàleg més xulo han fet els fairtraders de Washington!