Avui hem anat a la Festadelatardor, ho escric tot junt perquè l’original s’escriu Herbstfest i no serè jo que separi el que  l’evolució lingüística ha unit. Na Dona Invisible ens ha acompanyat i ho explica al seu blog.

Després de viure quatre hiverns aquí no veig molt clar això de celebrar la tardor. A Mallorca ho veuria normal, ens basta ben poc per deixar les nostres obligacions i fer una festa¹: “Has dit que arriba la tardor? Tenc una idea…” i quan acaba el cap de setmana maleïxes als creacionistes per no permetre que l’ésser humà s’adapti a la ingesta massiva d’alcohol.  Ai… quin temps quan anava de festa universitària en festa universitària,  gastant-me els pocs dobler que guanyava la meva família en combinats i altres substancies², no com la joventut irresponsable d’avui en dia, que es s’hi gasten els seus propis doblers!

Ja hi som, de nou divagant, tornem cap a Àustria.

Com deia, després de viure l’hivern vienès algú m’haurà d’explicar això de fer una Festadelatardor. I no me val això de dir que la Mare Terra ens ha obsequiat amb una collita abundant i per això feim una festa. No cola, d’això s’en diu Festadelacollitaabundantqueenshaobsequiatlamareterra. A mi no m’entabanaran amb paraules boniques, que els mallorquins n’hem après molt amb en Jaume Matas!

La meva opinió és que fer una Festadelatardor te molt a veure amb un sopar d’empresa. Ningú vol celebrar res amb el seu cap, però més val fingir que te’n fa ganes si no vols que et compliqui la vida. Més que una festa, sembla un sacrifici perquè la tardor i l’hivern s’enrotllin cantidubi i no ens toqui molt els…. nassos . Supòs que la “festa” te el seu origen en sacrificis humans, preferentment humans del sexe femení i verges, a la Mare Terra per demanar bon temps, i que actualment, després de l’era industrial, la Mare Terra ha decidit  que l’ alcohol és més adient que la sang.

Així, cap al final de la festa i alcoholitzada al màxim, la Mare Terra ens ha estes el seu braç per les espatlles i en ha dit: ” Tú… tú eresh mi mejjjor apigo… te quiero musho tio!… tú nunca m’hariash daño ¿ferdad?…” Algú li hauria de dir a la Mare Terra que no esta bé vomitar sobre l’espatlla del seu “mejjjor apigo”, que igual s’enfadarà i començarà a deixar l’aigua córrer mentre se renta les dents.

Ja fa temps que volia escriure aquestes línies, avui crec que he trobat les forces.

Varem començar aquest blog com una manera de mantenir el contacte amb la gent que varem deixar enfora. Poc a poc les xarxes socials han anat prenent més importància i hem apres a mantenir a contacte d’una altre manera.  Si ara mir enrere veig que una part de la nostra vida escrita  està perduda: al Facebook és molt fàcil conversar amb la gent, però quan vols recuperar les converses de fa temps la cosa és mes complicada.

Ara fa poc més d’un mes, vaig perdre a la meva padrina. Encara que la padrina tenia 96 anys, va ser un cop dur: quan el seu home va morir vaig passar tots els estius amb ella i, després de la mort de la meva mare, ens varem fer companyia fins que na Mercè i jo varem sortir de Mallorca.

Això me va fer pensar molt: una de les coses que més enyoraré d’ella, a més de que ens discutíem per qualsevol cosa , és tot el que contava del seu passat. Cada cop que parlava de quan feia feina de criada o de com va viure la guerra era com conèixer una part del que soc.  Era molt millor que qualsevol llibre d’història. Quan ella ho contava feia real tot el que els llibres nomes poden contar amb paraules.

No puc evitar pensar amb totes les preguntes que ja no li podré fer. De la mateixa manera que va passar amb ma mare, no nomes he perdut algú a qui estimava molt, he perdut també l’oportunitat de consultar la meva història.

A finals de febrer arribarà a les nostres vides algú que potser es farà preguntes sobre nosaltres en ser gran, esper que aquest blog li serveixi per veure que potser no li calia saber segons quines coses dels seus pares .

Coses que aprens de fer una barbacoa amb israelians (i una australiana):

1. Que sense porc també es pot fer una bona torrada.
2. Com és una planta de ruibarbre.
3. Que no tots els israelians estan d’acord amb les accions del seu govern.
4. Que els nostres gelats de fraula fets a casa triomfen allà on van.
5. Que les cases amb jardí a la vora del riu semblen bona idea fins que apareixen 50.000 moscards.
6. Que val la pena conservar l’amistat amb gent interessant encara que l’idioma sigui una barrera.
7. Que la gent casi m’entén quan parl anglès (nomes faltaria! si ja no m’entenen quan parl català, no serà diferent amb les altres llengües)
8. Que com que els noms bíblics són hebreus, tot els israelians saben que significa el seu nom.
9. Que el meu nom vol dir estira-talons. (al portador?)
10. Que Jaume ve de Jacob y també vull protegir la meva illa (perdó per la referència a LOST ).

Avui és diumenge i les xarxes socials estàn en serveis mínims els  diumenges. El twitter i el facebook degoten massa a poc a poc i dona massa temps per pensar i jo pens que hauria d’estar estudiant. Demà tenc el meu examen i, encara que voldria estar estudiant aquest maleit meravellós idioma, estic aquí escrivint al blog.

Hauria de mirar de recordar tota la llista de verbs irregulars i els seus participis, revisar tot el vocabulari, repassar les declinacions o fer les redaccions dels temes que possiblement entraran demà, però ara mateix no puc.

RELOAD

Vaja n’Andreu diu que ha sortit a l’APM, 15 minuts esperant i nomes hi ha això de nou? Ummm a veure, ala! M’agrada®!

RELOAD

mmm, na Marga ha recompartit el vídeo de n’Andreu… que original . Va, venga, també m’agrada®.

RELOAD

N’Andreu diu pel twitter que ha sortit a l’APM, genial…

RELOAD

…

RELOAD

…

RELOAD

…¿?

Crec que vaig a estudiar alemany. COMPARTEIX

Dissabte dia 8 de maig les botigues de comerç just de Viena (les Weltladen) varen celebrar el Dia internacional del comerç just 2010, i nosaltres hi vam participar, és clar.

La Weltladen del nostre barri, el districte 8, va organitzar un berenar gratuït de comerç just obert a tothom.

A la dreta hi ha n’Stella, una de les responsables de la botiga, xerrant amb la dissenyadora de Göttin des Glücks, una marca de roba de comerç just molt creativa.

Vàrem comptar amb la presència d’un productor de cafè de Chiapas, n’Eimar, amb qui vàrem xerrar una estoneta. És el jove assegut a la cadira:

N’Eimar representava la cooperativa Ismam, que segurament no us sonarà perquè no ven el seu cafè al nostre país. Actualment a Ismam volen arrabassar algunes plantes de cafè velles i substituïr-les per altres de joves, més productives, però això suposaria tenir uns quants anys sense collites. Un empresari de la ciutat de Graz ha pensat fer mobles amb la fusta de les plantes velles de cafè. Això suposaria una font d’ingressos alternativa per als pagesos mentre les plantes joves van creixent. Bona idea, no? Jo tenc curiositat per saber com és la fusta de la planta de cafè.

No cal dir que tot el menjar era boníssim, inclòs aquest tè verd:

Però vaig enyorar la xocolata calenta que sempre és present als esdeveniments de Finestra al Sud.

Per celebrar el dia de la mare, la Weltladen va preparar xocolatines “special edition”:

La botiga també té bastants de productes cosmètics, i fins i tot bosses i carteres fetes amb bosses de plàstic reciclades:

El millor del comerç just és que ens ha connectat amb gent de molts partes del món amb una manera de pensar semblant a la nostra. A la Weltladen ens sentim acollits, és com un oasi on, durant una estona, no sentim que som estrangers.

Dijous 22 d’abril se va celebrar el Dia de la Terra. En aquests moments Viena se troba en plena febre primaveral: tothom aprofita per plantar les seves floretes o verdures i els parcs són plens de gent picniqueant.

Al Centre Internacional de Viena, on se troba l’ONU, el Dia de la Terra ho vam celebrar dinant al sol:

Varen oferir revisions gratis de bicicletes:

Vam poder tocar alguns cotxes híbrids. En Jaume ja s’imagina comprar un d’aquests i fer excursionetes per la comarca cada cap de setmana:

Com que no sé res de mecànica, jo no us sabria dir la diferència entre aquest motor i un de convencional. I vosaltres?:

A més, varem poder comprar llavors i plantetes (però nosaltres ja tenim llavors mallorquines de tomatigueres ben plantades a cases!):

I ens varen regalar cossiols amb una terra de molt bona qualitat, però que fa una pudor de caca que ha envaït sa meva oficina:

Aquesta bloguera ens dóna un motiu ben importart per protegir el nostre planeta. No hi estau d’acord?

Els ànims han millorat bastant darrerament a Viena, amb el final del fred i l’allargament dels dies. És la salutació estàndar del mes de març en aquesta ciutat:

-¿Què tal?

-Bé, bastant millor ara que ja ha passat s’hivern.

Resulta difícil explicar com afecta al cos i a l’ànima la falta de llum de l’hivern centroeuropeu. Però tenim uns sis mesos abans que això ens torni a preocupar.

Ara, el que ens ocupa, és  la Pasqua, amb molts d’ous, molts de conills i molts d’Osterpinze. Com a mostra, algunes fotos:

No doneu menjar als conills ni els toqueu, que s’estressen

Aquest bicharraco sí que el podeu tocar.

Als austríacs els encanta escoltar jazz els matins de cap de setmana

Mmmmm… pretzels!

Vaja, algú m’ha robat el títol del llibre que tenia pensat escriure: “M’encanten els homes amb barba”

Si agafam el perímetre d’ una circumferència i el dividim pel seu diàmetre, el resultat, sigui quina sigui la circumferència, ens donarà el número  π.  Els primer registre del coneixement d’aquesta constant data del segle 26 a. C.  als dissenys de les piràmides de l’Antic Egipte (li donaven el valor 3,142857142857 ).  La notació amb la lletra grega π prové les paraules “περιφέρεια” (perifèria) i “περίμετρον” (perímetre) d’una circumferència i va ser utilitzada per primer cop per William Oughtred i popularitzada per Leonhard Euler. Arquimedes va ser el primer que és va esforçar en donar una aproximació precisa del valor d’aquest número i… començà la bogeria.(Eureka!)

π és un nombre irracional (” Ei π! anam a fer unes cerveses?” “No, que no m’agrada trepitjar caragols.” “…?”) això vol dir, entre altres coses, que després del 3′… hi ha infinits números i que no és repeteixen seguint cap període.  Mola, eh?  De tota manera no ens hem de preocupar, no cal memoritzar-los tots. Si tenguéssim una circumferència de la grandària de tot l’univers observable i  volguessin calcular el valor del seu perímetre amb una precisió de la grandària d’un protó, nomes ens calen 43 dígits exactes de π.

A Internet, emperò, hi podeu trobar webs amb aproximacions de π de billons de decimals, i per què?  Perquè desprès del 3′… hi ha Déu!

No, no m’estic tornant boig (ja no), al llibre Contact, de Carl Sagan  (spoiler!), quan la protagonista demana a l’extraterrestre si els seus tenen alguna religió, ell contesta que estan meravellats pels misteris que s’amaguen als decimals del nombre π.

Com a matemàtic, a mi π me mola que te cagues, mirau sinó la coca de moniato que varem fer el darrer cap d’any!

Però, també com a matemàtic, he après el perill de cercar respostes només als nombres i deixar de banda les altres maneres d’entendre el món.

Avui en dia, on la “ciència” econòmica es postula com a solució a la corrupció política, hem après a entendre el món a través de la macroeconomia,  l’euribor, la cotització euro-dòlar, el preu del barril de Brent i, en definitiva, de models econòmics.  Ens volen fer creure (ens han fet creure) que les ideologies són cosa del passat i que els governs, lluny de fer-se càrrec dels ciutadans, han de ser eficients econòmicament. No hi ha més objectiu que el creixement econòmic, encara que pel camí hi quedin els ciutadans i la democràcia.

El models econòmics imperants es basen en mons on l’egoisme és l’única variable del comportament humà a tenir en compte, però els models fallen, les crisis arriben sense remei i els capitalistes donen excuses. Les persones no som perfectes, les persones som uns egoistes imperfectes, ens conformam amb 43 decimals.

Feliç dia de π!!

1. Aixecar-se a les 8 un diumenge sense res a fer.
2. Posar-se a fer galetes d’oli per matar el temps.
3. Esperar que les galetes surtin calentetes del forn.
4. Deixar que la teva dona t’ensenyi a fer coses dolentes.
5. Menjar.

mmmmmmmmmm

Ains, quantes coses dolentes s’aprenen a internet!

Agafau una llesca de pa i torrau-la una miqueta. Posau-hi mantequilla (que quedi ben fosa), sucre (millor sucre amb vainilla, si en trobau ) i canyella.

Llestos!

Us faria una foto de la meva torrija exprés, però no hi he estat a temps, me l’he menjada en un nanosegon!