Un amic me va demanar què tal són els veïnats del meu edifici i me’n vaig adonar que conec millor els animals que viuen devora jo que no les persones.

Al pis del costat viu en Mosquito, un ca xato i camacurt que fa poc ha adoptat una moixeta com a germana petita. En Mosquito lladra cada pic que posam sa clau al pany de ca nostra, per això sé que estam protegits contra els lladres.
Just damunt viu na Vinka, una cussa molt vella i tan prima (una espècie de galgo) que sembla que s’ha de rompre en qualsevol moment. Quan la trob a s’ascensor, m’aixeca el cap molt lentament, després s’ho pensa una estona i fa quatre passetes a poc a poc per sortir al carrer. En Jaume i jo li deim sa padrineta.

Enfront de nosaltres viuen dos moixos siamesos amb una família d’americans que també fan feina a s’ONU. Un dels dos és guerxo (o sigui, “bizco” segons el Diccionari de la Llengua Catalana; no en tenia ni idea). Tots dos fan torns per prendre el sol entre el vidre interior i l’exterior de la finestra, i així me’ls trob alguns matins mentre prenc el meu berenar seguda devora la finestra de la cuina.

Avui m’han arribat a la fi uns exemplars de Otra manera de hacer negocios, l’anuari de comerç just que vaig traduir aquesta tardor. Se’m fa estrany veure el meu nom imprès a un llibre. En anar a Inca, duré un a Finestra al Sud. Crec que hauria de ser lectura obligatòria per a tots els membres i voluntaris

El dentista va dir a en Jaume que ha de dur “brackets” durant dos anys. S’ho ha pres amb molta filosofia. Vaig sortir de la consulta suant, no per la por, sinó per l’esforç d’entendre el metge en alemany. I això que anava ben preparada: un post-it al bolso amb vocabulari bàsic: die Karies, die Weisheitszähne (els extremers), die Mundhygiene (una neteja dental).

A la fi tenim un cap de setmana lliure, a casa, després de dos caps de setmana vagant pel món. I per celebrar-ho, m’he posat malalta. Estic refredada i he descobert, en aquesta ciutat tan cafetera, que un xut de cafeïna me funciona molt millor que un Frenadol.

En Jaume i jo estam tan contents de poder passar dos dies fent el gandul sense sortir de casa que cada vegada tenc més clar que el títol d’aquest blog, “aventurers”, no ens defineix gens. Per complicacions tècniques, no canviarem el nom però, només per curiositat, amb quina paraula ens definiríeu vosaltres?

Al principi era fàcil escriure apunts per contar-vos totes les coses noves que ens passaven a Nova York. Ara, la veritat és que ja no sé què contar-vos. Tot i així, us promet escriure més sovint i xerrar-vos de la nostra vida quotidiana a Viena. Encara que no seran aventures, esper que els meus posts us agradin i que faceu molts de comentaris per saber què us interessa i què us avorreix.

Com a inspiració, tenc aquest blog en què les dues presentadores d’un programa de ràdio xerren sobre les seves vides. Una no s’atura de repetir com estima de molt al seu home (ecs) i l’altra fa fotos i més fotos de les galetes i tartes que cuina cada cap de setmana, però que ni tan sols tasta: http://www.whateverradio.com/website/blogs.php Dic que me serveix d’inspiració perquè aquestes dones no expliquen coses gaire interessants i, encara així, estic enganxada als seus posts.

Com que encara estic sota els efectes de la cafeïna, començ ara mateix a escriure! Abraçades!

Com que ja ha arribat el fred, he comprat un abric de plomes, un capell de llana, quatre parells de mitges per dur davall els calçons i unes botes de goma. En total, m’he gastat uns 420 dólars. En Jaume ha fet una despesa semblant. Aquesta ha esta la solució per enfrontar-nos al fred de Nova York, on ara no passam d’1°C la majoria dels dies i ha nevat tres vegades.

El vespre que varen arribar en Biel i na M. Antònia el primer aire americà que varen respirar va ser un aire de nit ple de floquets de neu que els queien damunt la cara i els cabells amb molta suavitat. Unes hores abans, en Jaume i jo, de camí cap a s’aeroport, varem botar d’alegria a Park Avenue en veure que nevava per primera vegada des que som aquí, varem mirar al cel davall els fanals de llum per veure la trajectòria dels flocs des del cel fins a la voravia i, en passar a prop d’un banc (per seure, no per guardar-hi doblers) just davant de l’estació Grand Central, varem treure la llengua per agafar-ne algun.

Tres hores després, vam sortir de Grand Central amb els nostres visitants, que ja havien aterrat. Amb una mà estiràvem les maletes i amb l’altra assenyalàvem cap a dalt aquí i allà, orgullosos: això és l’edifici Chrysler, allà és l’ONU, aquí hi ha la façana de Grand Central, per allà és ca nostra.

Al banc on en Jaume i jo havíem tret la llengua a la neu, hi havien deixat dues bosses enormes de plàstic. En tornar a mirar una segona vegada el banc, vaig veure que no eren bosses, eren les dues dones que sempre dormen aquí. Les hem vist unes quantes vegades. A l’agost, quan fa tanta calor com a Mallorca, o encara més, i vas pel carrer en calçons curts i camiseta a les onze del vespre, elles dormien assegudes al banc amb un abric ben fermat i amb la caputxa pujada. Si a l’estiu dormen tan abrigades, com ho fan a l’hivern?

Ho fan amb plàstic. Tenien els peus aficats a unes bosses de plàstic grogues, de la grandària més o menys d’una bossa de fems petita, i les havien omplit per complet amb més plàstic o potser amb cartrons o diaris, de manera que no es distingia on acabava la cama i començava el peu. Un poc més abaix del genoll s’havien aferrat les bosses grogues als calçons amb cinta aïllant platejada, d’aquesta tan gruixuda. Així no els entrava gens d’aire. Duien uns calçons d’una talla molt més gran de la que necessitaven i, una altra vegada, els havien “farcit” d’alguna matèria aïllant del fred. Havia més cinta aïllant per aquí i per allà, davant el pit, a les butxaques de l’abric a l’altura de la panxa, al coll. Amb la caputxa pujada, no duien bufanda ni se’ls veien els ullets o el nas. Havien agafat més bosses de plàstic, vaig creure veure que eren del supermercat que tenim més a prop de casa, aquest que fixa preus excessius per als habitants d’aquesta zona de Manhattan, que es poden permetre pagar una obscenitat pel lloguer. Havien agafat més bosses de plàstic, com deia, i les havien donat forma d’una tira. Se les havien col.locat una damunt l’altra, a sobre de la cara: la primera la barbeta, la segona a la boca i el nas, la tercera als ulls, la quarta al front. S’havien tapat la cara per complet, no veien res.

Durant la fracció de segon que les vaig estar mirant, em vaig fixar en tots aquests detalls, molt ràpidament, perquè una no es pot quedar mirant fixament als sense llar. Em fa por creuar-me amb la mirada amb algun d’ells perquè, si em mira, què pensarà de mi? Vaig sentir que aquelles dues dones podien veure’m mirar-les malgrat tenir els ulls coberts amb plàstic.

Totes dues abrigades igual, amb la cinta aïllant posada als mateixos llocs, de la mateixa manera. Aquestes dones no estan totes soles, sempre van juntes. Només de travessar el carrer podrien entrar a Grand Central, però en aquesta estació tan grandiosa, amb tant de marbre, amb unes vidrieres enormes i amb un firmament i constel.lacions pintades al cel ras, no hi ha cap sense llar, no sé per què, sincerament.

A veure si us ho sé explicar bé. El taller es titulava “El màrqueting boca a boca aplicat al comerç just”. Hi participava un home anomenat… (pfff, ja no me’n record què nomia, som un desastre), que encara no he entès completament de què fa feina però, entre d’altres coses, havia treballat al govern den Clinton. Aquest home pràcticament no sabia res del comerç just. És una espècie d’assessor que va a molts de congressos i cobra un potosí. En aquest cas va venir de franc per fer un favor a un amic de l’organització.

Segons aquest home, actualment ens trobam tan saturats per la publicitat que ens envolta que ja no “ens fiam” dels missatges publicitaris i ara confiam de cada vegada més en allò que ens recomanen les persones que són de la nostra confiança: això és el màrqueting boca a boca. Una nova manera de fer sentir el nostre missatge, per exemple, són els blogs, fixa’t per on.

La conversa va derivar cap a altres temes, i aquest home, per exemple, ens va dir, en primer lloc, que el comerç just no és un moviment, encara li falta per arribar a ser-ho. Tots els participants del congrés estàvem tan contents amb el fet que més de 700 persones hi havíem assistit que havíem oblidat que nosaltres ja som “conversos de la causa”, a nosaltres no fa falta convèncer-nos. I, sincerament, 700 persones en un país de 295.734.134 de persones (visca google!), no és res.

En segon lloc, ens va dir que el nom “comerç just” no és gens clar (en anglès encara queda menys clar perquè “fair” vol dir just, però també vol dir “fira”: “fair trade — comerç de fira?”). Les paraules “comerç just” no s’expliquen per elles mateixes. És a dir, quan coneixem a qualcú i li explicam que nosaltres treballam amb el comerç just, a continuació els hem d’explicar de què va el rollo. I la veritat és que jo, al menys no he trobat una explicació curta (per exemple, de 30 segons), fàcil i completa d’explicar el comerç just a algú que no en sap res i fer que s’interessi. Dic que ha de ser curta perquè no pots amollar un sermó de mitja hora a una persona que acabes de conèixer sense semblar que li vols vendre la moto. Alguna vegada us heu trobat que la gent parla de Finestra al Sud com a la botiga “del preu just” o fins i tot “del preu únic”?

En tercer lloc, i crec que d’això n’hem d’aprendre, va dir que per fer arribar el missatge del comerç just ho hem de fer tan fàcil com sigui possible. Ja sabem que avui en dia la gent no llegeix i el que funciona són els missatges visuals, com més simples millors (comparau la propaganda electoral del PP amb la d’Esquerra Unida, per exemple, de les darreres eleccions municipals d’Inca; quina és la que tenia més contingut, més idees, més sentit? I encara així, la campanya més “superficial” (per no dir una altra cosa) és la que va guanyar; així doncs, on varem fallar?). Volem arribar a un públic ampli, però nosaltres no som part d’aquest públic ampli: som una minoria que escolta un altre tipus de música, veu uns altres programes de televisió, té uns altres temes de conversa i llegeix altres coses (no penseu que som una esnob, per favor, no me malinterpreteu). Així que haurem de fer un esforç i “traduir” el missatge de comerç just perquè la gran majoria de la gent ho pugui entendre.

Més a dalt us he expressat els meus dubtes i la meva frustració. És diumenge, dia 30 d’octubre, i sembla que finalment puc acabar d’escriure aquest capítol que m’ha costat tant de temps.

Dijous varem rebre una molt mala notícia, na Petra ens va deixar i no hi ha hagut un moment en què en Jaume i jo haguéssim desitjat més poder transportar-nos a Mallorca instantàniament per donar unes quantes abraçades a la família de na Petra i a tothom del Casal de la Pau de Manacor.

Avui diumenge ens hem aixecat impacients per veure les fotos de la festa del sisè aniversari de Finestra al Sud. Ens hem quedat bocabadats en veure tota la feinada que heu fet per muntar aquesta festa que que cada any supera a la de d’any anterior i ens ha omplert d’alegria en veure la resposta de la gent d’Inca. Així que finalment, vaig anar fins tan lluny per cercar inspiració i vet aquí que no feia falta, perquè les meves dues inspiracions per continuar endavant amb el comerç just han vengut de Mallorca. Me queden molts d’anys de donar la tabarra a tothom que me vulgui escoltar xerrar sobre el comerç just i esper estar a l’altura de tots vosaltres, els de Palma els d’Inca i els de Manacor, que sou la meva inspiració.

El congrés va reunir més de set-centes persones, tot un èxit de convocatòria, i va tenir lloc a un hotel, el mateix on me vaig allotjar. Per ser molt sincera, en part em vaig sentir decebuda, no pel congrés en ell mateix, que va estar molt ben organitzat, sinó perquè crec que no va ser allò que jo esper o necessit en aquests moments.

Hi havia uns cinquanta tallers per triar i vaig decidir assistir a aquells en els quals xerraven productors o membres de cooperatives de països del Sud. Pensava que era una oportunitat d’experimentar de la manera més directa possible les coses bones que té el comerç just. Me vaig equivocar, perquè aquestes tres persones que vaig escoltar al llarg de divendres, dissabte i diumenge no me varen inspirar.

La primera era un senyor japonès que explicava com una associació de consumidors del Japó es va unir per importar plàtans de comerç just de les Filipines. No va ser interessant perquè 1) el seu angles no era bo a bastament com per xerrar amb fluïdesa sobre el tema i havies de fer un gran esforç per entendre’l 2) com que a aquest home li encanten els plàtans es va passar gran part del temps explicant-nos detalladament les diferents castes de plàtans que existeixen, amb les seves grandàries, colors i formes diferents i això me va avorrir una mica.

La segona persona era una dona índia que no formava part d’una cooperativa de comerç just, sinó d’una associació que recull informació sobre les dones de la zona per fer estadístiques que després s’utilitzaran a projectes de cooperació. Ja tenc bastant burocràcia a la meva feina, gràcies.

La tercera persona era un directiu de la cooperativa Comparte, de Xile. Vaig pensar: “jo he vist i venut molts de productes d’aquesta cooperativa, m’agradarà posar una cara a aquest grup de productors”. El pobre home, de nou, gairebé no xerrava anglès i només es limitava a llegir la sèrie de diapositives de Powerpoint que havia preparat. Xerrava anglès, però amb gramàtica i estructures espanyoles. Jo l’entenia però la resta dels assistents ho varen tenir difícil. La seva presentació, sobre el que era la seva cooperativa, semblava que havia estat pensada per convèncer a un banc de que li donassin un préstec: una sèrie de dades i paraules de la “jerga” empresarial que gairebé no tenien res a veure amb el comerç just.

No em malinterpreteu, no pens que el problema sigui si xerren bé un idioma o no. Jo precisament sé com és de difícil expressar-se en un idioma estranger. El problema és que molta gent (potser jo estic dins aquest grup) no sap transmetre als altres la seva passió, el seu optimisme o el seu activisme. Odii la paraula que diré ara però no se m’acud una altra de millor: no són bons comunicadors. Per exemple, si alguns de vosaltres mirau el programa de n’Arguiñano, pensau: ¿per què el mirau? Jo el veia cada dia perquè m’encantava veure aquest home que s’ho passa tan bé amb la seva feina, que disfruta tant cuinant. El plat que cuina “es lo de menos”, n’Arguiñano té èxit perquè és divertit escoltar-lo una estoneta.

A un quart taller al que vaig anar, la cosa va ser diferent: en lloc de donar-nos informació, ens van demanar que formàssim grups i discutíssim sobre els problemes que ens trobam cada dia per “viure una vida de comerç just”, per després utilitzar aquestes dades a un doctorat. És egoista, ho sé, però jo estava allà per rebre informació, no per donar-ne. A més, al meu grup es varen desviar del tema i una dona que feia feina a un banc (no sé què punyetes hi feia, allà!) va començar a dir que era escèptica respecte al comerç just, que ella sabia com havien de ser les tàctiques de venda eficaces perquè ella venia hipoteques cada dia… socors.

De cada vegada sentia més que no m’interessava el que havia de dir ningú del congrés.
A les pauses hi havia cafè de comerç just però ni rastre de té. Tothom parlava de canviar el món comprant cafè de comerç just, dels productors de cafè, de les empreses cafeteres… El comerç just és molt més que cafè! Us estau oblidant de moltes coses!

Dissabte em vaig anar a dormir molt cansada i vaig tenir un somni que record fins avui. Jo era a la botiga, la nostra botiga, i estava tancant una capsa de cartró amb precinte, juntament amb en Jaume. En mirar al meu voltant hi ereu tots vosaltres: na Tolita, en Miquel, na Mari, na Bel, en Santi, en Biel, na Marta, en Xavier, n’Aina i en David. Tots fèieu el mateix: buidàveu la botiga i aficàveu tots el productes dins envasos per tornar a les distribuïdores. L’habitació ja estava pràcticament buida, només hi quedava la bobina (ja sé que la bobina en realitat ja no hi és, però al meu subconscient encara sí!). Havíem decidit tancar la botiga, rendir-nos. Estàvem una mica tristos però no massa. Teníem la sensació d’haver complit amb el nostre deure i sabíem que era hora de dir basta i passar a una altra cosa.

Me vaig despertar molt enfadada amb mi mateixa. ¿La meva ment me volia dir que està cansada del comerç just, després de només cinc anys i mig d’activisme? ¿D’on vé aquesta desil·lusió? ¿I a partir d’ara què se suposa que he de fer? El darrer taller del congrés, gràcies a Déu (o millor, gràcies a Quetzacoatl), va ser diferent de tots els altres.

Avís: si no sou comerç-justeros potser aquest capítol no us interessarà gaire.

Un altre avís: he estat molt sincera en escriure caixó, esper no semblar-vos brusca.

Dia 29 se setembre, just dos mesos després d’emigrar, vaig decidir que ja era hora de deixar aquesta illa en que visc i trepitjar finalment el continent americà.

Visitant la pàgina web www.fairtraderesource.org de la meva amiga Jackie de Carlo, que fins ara ha estat directora d’una ONG de comerç just basada a Washington, Fair Trade Resource Network, me vaig enterar que tendria lloc el primer congrés sobre el futur del comerç just i cap allà que vaig anar, amb la inestimable ajuda den Jaume per reservar el bitllet d’avió per internet, perquè jo ja estava a punt de pegar una cossa a l’ordinador després de “lidiar” amb les laberíntiques i mig-enganyoses pàgines web de les línies aèries d’aquest país.

Recordau el que us dic: d’aquí a uns anys, en viatjar en avió haureu de fer la facturació vosaltres mateixos, amb una pantalla tàctil similar a la d’un caixer automàtic. Així ho fan a United Airlines i tot fa pensar que si d’aquesta manera s’estalvien sous de personal, ho implantaran a d’altres països.

Quan viatges a l’estranger un dels “efectes secundaris” que compres amb el bitllet és sentir-te completament idiota de tant en quant. Així me vaig sentir jo esperant al mostrador de facturació a que vengués qualque empleat de la companyia a atendre’m mentre la cola de gent de darrere jo s’impacientava. Encara sort que va venir una amable senyora encarregada d’explicar als catetos com jo la manera com funciona això de l’auto-check-in. (Ara que ja ho sé fer ja no me sent cateta, sinó bastant sofisticada i cosmopolita, really.)

Anava al congrés amb la idea de conèixer i escoltar a gent que m’inspiraria, com va passar quan vaig assistir al congrés de Bèlgica fa tres anys, que me va fer tornar amb les piles carregades. Després de cinc anys i mig, estareu d’acord amb jo, comerç-justeros, que els ànims per dur endavant el comerç just ja no són els mateixos.

Els meus companys de feina me varen dir que Xicago és com Nova York però més petita, més neta i més guapa. Jo pensava que a Xicago només hi havia gàngsters i hospitals d’urgències, però he de dir que els meus companys tenen raó: la ciutat és molt guapa i bastant més neta que Nova York (no és gaire difícil, llegiu l’article de n’Elvira Lindo aquest diumenge aquí). La travessa un riu d’un color blau cel que, paradoxalment, és causat pels productes contaminants que la indústria ha abocat durant molts d’anys. El metro no és soterrani, sinó que passa a l’altura més o menys d’un primer o segon pis, amb la qual cosa des dels vagons pots veure a la gent fent feina a les oficines i molts de carrers queden tapats per les vies, com davall un porxo de ferro de fa uns cent anys. Donen molta importància a l’arquitectura a la ciutat des que a finals del segle denou va haver un gran incendi que va cremar pràcticament tota la ciutat i les autoritats varen decidir contractar els millors arquitectes per reconstruir-la. Vaig fer un tour guiat en vaixell on ens explicaren la història de molts edificis. Per exemple, un edifici de maons construït a principis del segle vint tenia un sistema d’aïllament tèrmic molt peculiar que van descobrir fa poc, quan el varen renovar. Les parets exteriors eren “huecas” (com se diu en català??) i el buit interior estava ple de cabells congelats de cavall que, setanta anys després, encara seguien congelats i complint eficaçment la seva funció. La torre Sears, que és l’edifici més alt dels Estats Units, se tomba uns 30 centímetres cap als costats quan fa vent; això està fet a posta i se veu que és la manera més eficaç de resistir les ventades. Un altre edifici està suspès damunt l’aire, aguantat amb uns cables molt grans des de l’edifici de devora perquè, com que el metro que li passa per davall (no soterrani) té preferència de pas, aquest edifici no pot arribar a tocar en terra. I hi ha un altre edifici tan gran que té el seu propi codi postal.

Tornem al comerç just.

Jelou ebribadi.

Ha passat molt de temps des que vaig escriure el meu darrer capítol, cosa que demostra que no tenc fusta de columnista. Us he de confessar que jo volia ser la Elvira Lindo mallorquina, contar les meves cròniques novaiorqueses cada diumenge amb aquesta capacitat d’observar i aquest humor que té s’autora den Manolito Gafotas, però he fracassat perquè som una gandula (es lo que tiene ser funcionaria) i me pas els diumenges gratant-me sa panxa.

Ara, però, he fet propòsito de enmienda i començ a contar-vos com vam viure s’inici de l’Assemblea General a l’ONU. L’Assemblea dura 3 mesos, de setembre a desembre cada any, període durant el qual tots els treballadors han de fer feina mitja hora més cada dia. Maldisión, què llargs que se’m fan aquests 30 minuts diaris!

L’Assemblea comença amb una cimera de caps d’Estat i de govern i Espanya, per no ser menys, envia el cap d’Estat i el cap de govern. Els EUA envien el seu presi que és com si diguessim que fa de Zapatero i de rei al mateix temps, perquè aquí no tenen rei. De fet, el partit que està al govern ara és el partit republicà.

En fin, quan en Bush vé a la ONU tothom se posa molt nirviós per la qüestió de la seguretat i tot això. Algunes de les mesures de seguretat que es van prendre durant els 3 dies de la cimera varen ser:

Tancar el carrer 42 amb 2 camions plens d’arena atravessats enmig del carrer, perquè cap vehicle pogués passar.

Al mateix carrer 42, que és molt i molt llarg, varen obrir un carril més just enmig del carrer, delimitat per conos, reservat exclusivament als cotxes oficials.

Dos carrers abans d’arribar a l’ONU, hi varen posar uns 40 policíes (no exager, és veritat) a un cantó, i jo havia de passar per enmig de tots i mostrar la meva identificació. Quina por, quantes pistoles…

El complexe de l’ONU té 3 edificis, un molt alt, on faig feina jo, i 2 més baixos, la biblioteca i la sala de l’Assemblea. Els lavabos de senyores de la meva planta tenen una vista fantàstica on se veuen aquests 2 edificis, les entrades a l’ONU i el carrer. Els dies de la cimera vaig veure desde els lavabos que als terrats dels 2 edificis més baixos hi havia uns senyors vestits de negre amb… no pot ser… serà? sí, no hi ha dubte, això que duen són metralletes i estan vigilant el carrer. Ostres, això vol dir que avui al matí quan he entrat, estava en el punt de mira d’un franctirador? Po zi.

Dins de l’edifici alt, el de la Secretaria, havia molts d’homes del servei secret amb “pinganillos” a les orelles, desenes de bombers, policíes, etc. que rondàven per allà sense saber molt bé què fer (o potser és que estaven dissimulant…). Un dia, a l’hora de dinar, mentre me servia pollastre amb salsa mahi-mahi o alguna d’aquestes coses rares que cuinen a l’ONU, vaig sentir que la persona que hi havia dararere jo a la cola duia un walkie talkie que deia: “The turkey has left the building, the turkey has left the building” i vaig suposar que “the turkey” era el nom en clau d’algún VIP. Què emocionant.

Quan arriba algun cap d’Estat o de govern a l’ONU, en la seva comitiva de cotxes, fan aturar a tota la gent que va caminant pel carrer. No sé ben bé perquè, però si tu vas caminant per la 2a avinguda i el president de no sé quin país està a punt d’arribar amb els seus cotxes oficials, t’has d’aturar de caminar, quedar dret com un estaquirot tot el temps que faci falta fins que hagin passat els cotxes, potser fins i tot una hora i mitja!!! i no pots donar ni una passa. A mi no em va tocar esperar, gràcies a Déu. Perquè, evidentment, si arribes una hora i mitja tard a la feina per culpa d’això, després l’has de recuperar.

I la mesura de seguretat més indignant de totes: el dia que va venir en W varen decidir que JO era un perill per a la seva seguretat i que no havia d’anar a fer feina aquell dia. Bé, de fet varen dir que cap treballador de l’ONU havia d’anar a fer feina aquell dimecres, només els imprescindibles. I se veu que jo no ho som, encara, d’imprescindible.Un dimecres lliure, així pel morro! Supòs que en Bush degué pensar: “què vagos que són aquests de l’ONU, l’edifici està gairebé buid, ningú no treballa…” I clar, després treuen les seves conclusions sobre l’ONU!

Tenia 2 opcions per aprofitar el meu dimecres lliure:

a) Anar a la missió (l’ambaixada) d’Espanya i dir hola a en Zapatero, en Moratinos i el rei, juntament amb tots els funcionaris espanyols que treballen a Nova York;

b) Passejar pel mercat de verdures d’Union Square i comprar lletugues, pomes i gerds.

Endivinau quina opció vaig triar?

Una abraçada a tots des de Nova York!

Mercè

La millor cosa de fer feina a l’ONU és que traduesc textos interessants, dels quals aprenc moltes coses i amb els quals sent que estic col·laborant en la tasca aquesta de fer un món millor (què cursi que ha quedat això).

Actualment estic traduint un informe sobre el bloqueig contra Cuba, per la qual cosa, com feim moltes vegades, m’he basat en l’informe sobre el mateix tema que es va publicar l’any anterior. Aquest informe explica, entre d’altres coses, quins problemes ha causat a Cuba el bloqueig econòmic i comercial dels Estats Units. Encara que ja tots sabem que deu ser molt molest això de no poder exportar plàtans o puros als EUA, les conseqüències del bloqueig van molt més enllà, i les he volgut compartir amb vosaltres.

Trobareu l’informe complet aquí (és d’accés públic, no us penseu que estic revelant informació confidencial!): http://daccessdds.un.org/doc/UNDOC/GEN/N04/536/75/PDF/N0453675.pdf?OpenElement

I us copiï alguns paràgrafs que m’han impactat:

En el sector de la salud se han mantenido las dificultades en la adquisición de medicamentos, medios de diagnóstico, equipos y piezas de origen norteamericano, que deben ser obtenidos a través de más intermediarios, con lo cual se encarece considerablemente su costo. Las afectaciones se agudizan en el área de diagnóstico, debido a que el 70% de las empresas productoras de equipos para el diagnóstico y de reactivos son norteamericanas. Toda esta situación también afecta la renovación tecnológica de los centros hospitalarios y los insumos necesarios para la atención de urgencias y a pacientes graves. Las afectaciones producidas a la atención del niño y la niña con cáncer constituyen uno de los ejemplos más sensibles. Los sueros citostáticos deben ser adquiridos a través de terceros o en Europa o Asia, multiplicándose prohibitivamente su costo.

Para adquirir medicamentos se solicitó a las firmas norteamericanas Pfizer y Genzyme Corporation cotizaciones para la compra del anticolesterolémico Atorvastatina y el Renagel, respectivamente, no recibiéndose respuestas a las solicitudes de cotización.

La compañía norteamericana Varian Medical Systems adquirió el negocio de equipos de braquiterapia de la compañía canadiense MDS Nordion, que suministraba estos equipos a Cuba. Por esta razón, se ha imposibilitado la compra de las fuentes de isótopos radioactivos Ir-192 con la cual se aplican las radiaciones en los tratamientos de los tumores cancerígenos. Por consiguiente se buscaron opciones de compra de equipos de braquiterapia en Europa y se compró uno de la firma holandesa Nucleotron. Una vez concluida la operación comercial, la gerencia de la firma informó que no podía entregar la computadora acoplada al equipo porque era de fabricación norteamericana y estaba prohibida su exportación a Cuba.

La compra de los citostáticos constituye también un serio problema, especialmente en la atención al niño con cáncer, que es una de las áreas más afectadas por el embargo. Se ha agravado porque las transnacionales estadounidenses han comprado laboratorios farmacéuticos que tenían contratos con Cuba. Un ejemplo es la imposibilidad de adquirir el isótopo I-125 para el tratamiento de niños con cáncer ocular, que hace necesario enviar a los niños a otros países para recibir atención, así como a los que se necesita someter a transplantes.

Se puede consignar que las empresas Beckman-Coulter, Dade-Behring, Abbot y Bayer no permiten la venta de sus tecnologías a Cuba, algunas de ellas únicas de su tipo en el mundo. Como consecuencia, los insumos necesarios deben ser importados del mercado europeo, a un precio muy superior.

La firma Oxoid, suministradora de reactivos de laboratorio y medios de cultivo, que era de propiedad inglesa, fue adquirida por una firma norteamericana, y a través de su representante, la firma AGEM, se solicitó cotización para un grupo de reactivos. La respuesta fue que no podían suministrar los mismos para su uso en Cuba.

Se envió una solicitud de cotización de máquinas de hemodiálisis, catéteres, dializadores y otros renglones de material desechable a la firma norteamericana Baxter, la cual no respondió. Para mantener el funcionamiento adecuado de la red de cardiocentros del país, se requiere la adquisición de material gastable como suturas, injertos vasculares, catéteres para hemodinamia, equipamiento para circulación extracorpórea, oxigenadores y ventiladores para apoyo respiratorio prolongado, lo que se solicitó a la firma Radiometer, adquirida por Danaher, y tampoco se obtuvo respuesta.

Para los programas de nefrología, los cardiocentros y la docencia, la organización no gubernamental norteamericana USA/Cuba Infomed tuvo intención de donar 423 computadoras, pero con fecha 10 de abril de 2003 le fue denegada la licencia de exportación por el Departamento de Comercio, alegando que esa exportación sería perjudicial a los intereses de la política exterior de los Estados Unidos.

Cuba podría haber comenzado la triple terapia para enfermos con SIDA desde 1996, de haber contado con el crédito necesario. Ello no se logró hasta el 2001, fecha en que se dispuso de los medicamentos con la producción de genéricos en el país. Un mayor grupo de pacientes se hubiera beneficiado. La organización no gubernamental holandesa International Dispensary Association solicitó a la firma norteamericana Abott los antirretrovirales ritonavir 100 mg, ritonavir 33.3 mg+ lopinavir 133.3 mg. La firma Abott respondió que no podía servir estos medicamentos hasta que el Programa de las Naciones Unidas para el Desarrollo (PNUD) certificara que Cuba era poseedora del estatus de exención por condiciones humanitarias especiales debido a la sanción del Gobierno de los Estados Unidos a Cuba.

En docencia e investigaciones, no fue posible disponer de las 126 computadoras para la Escuela Latinoamericana de Medicina, donde se forman más de 7.000 jóvenes de América Latina, África y el Caribe, por no ser aprobada una licencia de exportación a la organización no gubernamental norteamericana USA/Cuba Infomed.

Fue rechazado un proyecto para el estudio del rotavirus (causante de enfermedad infantil severa) que sería financiado por centros científicos estadounidenses. Este estudio hubiera permitido conocer la magnitud de la circulación del rotavirus en Cuba, esencial para la obtención de una futura vacuna contra el mismo.

Existen dificultades y se encarecen los costos para obtener publicaciones científicas, por ejemplo, el Current Contents y Annals of Tropical Medicine and Parasitology.

Recientemente se informó públicamente que el Gobierno de los Estados Unidos prohibía la difusión de artículos científicos de origen cubano.

En reiteradas ocasiones se ha obstaculizado la participación de funcionarios y científicos cubanos en reuniones y eventos científicos internacionales, al no otorgárseles el visado para la entrada a los Estados Unidos (sección 212(f) del Acta de Inmigración y Nacionalidad de los Estados Unidos), que plantea que se prohíbe la entrada a los Estados Unidos de cualquier individuo cuya entrada estaría en detrimento de los intereses de los Estados Unidos.

Bajo las nuevas regulaciones se requiere una licencia específica emitida por la Oficina de Control de Activos Extranjeros (OFAC) que autorizará solamente los viajes para visitar a miembros de la familia inmediata del viajero (excluye primos) una vez cada tres años y por no más de 14 días. La nueva regulación reduce a 50 dólares diarios la cantidad de dinero que un viajero que visite a sus parientes más cercanos puede gastar para subsistir, más 50 dólares adicionales para pagar gastos relacionados con su transporte;

Reducción en las remesas monetarias familiares. La nueva licencia general autoriza tales remesas sólo cuando sean enviadas a los parientes más cercanos (inmediatos) del remitente. El monto total de remesas familiares que un viajero autorizado pueda llevar a Cuba queda reducido de 3.000 dólares a 300 dólares.

Entre las repercusiones negativas del bloqueo y que se ven acentuadas, se incluyen las siguientes: a) Se ven perjudicadas las relaciones comerciales con otros países que temen las represalias que podrían tomar los Estados Unidos si comercian con Cuba. Un ejemplo de ello son las sanciones a buques de otras banderas que entreguen o recojan mercaderías en puertos cubanos, a los que se impide tocar puertos norteamericanos durante los próximos seis meses;

[...]

f) Se dispone de un menor bagaje técnico pertinente, por el temor que despiertan en expertos de distintas nacionalidades las posibles represalias de Estados Unidos contra ellos y sus familias;

g) Se puede obtener tecnología sólo de unas pocas fuentes, lo que a su vez obliga a Cuba a utilizar tecnología que no es necesariamente ni la más adecuada ni la más barata;

[...]

i)Se ha afectado la capacidad de Cuba de dar a conocer sus adelantos en materia de atención a la salud y educación, así como de conseguir socios para proyectos conjuntos. Se perjudica así no sólo a Cuba, sino a otros países en desarrollo, que podrían aprovechar los progresos logrados por Cuba en los sectores de salud y educación.

Particular afectación se ha producido en la enseñanza especial, que por sus características requiere de medios especializados. Por ejemplo, las máquinas Braille, necesarias para el aprendizaje de niños ciegos y débiles visuales, deben ser adquiridas a un precio mayor que el que se obtendría si pudieran comprarse en el mercado norteamericano.

El programa de inmunización de Cuba prevé una cobertura de vacunación de 100% de los niños contra 12 enfermedades, pero para alcanzar este objetivo, que tiene un efecto directo en la baja tasa de mortalidad infantil, el Gobierno de Cuba debe pagar un precio muy alto porque no puede importar vacunas de los países vecinos.

Cuba no aprovecha todos los posibles beneficios del comercio de pescado. El acceso a los mercados cercanos es limitado, especialmente a los que gozan de un poder adquisitivo alto, por lo que Cuba está obligada a exportar a mercados más distantes, con costos de comercialización y distribución más elevados.

I,EN CANVI:

Las exportaciones avícolas estadounidenses a Cuba, que se han beneficiado de una exención avícola otorgada en 2001 al embargo de larga data, alcanzaron niveles sin precedentes. Los embarques estadounidenses a Cuba aumentaron de 0 toneladas en 2000 a cerca de 75.000 toneladas en 2003, lo que ha convertido a Cuba en el séptimo mercado de exportación en importancia de los Estados Unidos.

Muchas empresas consideran que los Estados Unidos no han alcanzado con las sanciones y embargos los objetivos previstos de la política exterior. Además, estiman que las sanciones y restricciones han perjudicado directamente a muchas empresas estadounidenses limitando gradualmente el potencial de crecimiento del comercio y de otras relaciones económicas con Cuba y con empresas de terceros países. Las empresas estadounidenses siguen desarrollando gradualmente sus vínculos comerciales con Cuba, a pesar del clima político difícil.

Ja us n’heu cansat? Estareu d’acord que Cuba estaria millor amb una democràcia, però això no lleva que sempre siguin els mateixos els que s’enduen la pitjor part.

Una abraçada a tots i fins aviat!

Hola a tothom una altra vegada. Gràcies, fans meus, per la vostra paciència Finalment ha arribat el quart capítol. En primer lloc, us faré uns quants anuncis:

1) La clientela s’ha queixat que a la web faltava la xispa que caracteritza en Jaume. És veritat, ja que som jo qui escriu la major part dels capítols. Per això l’amo de sa web ha creat una secció nova que segur que ja tots coneixeu, anomenada Neures, plena de “carisma Jaume”?. Don’t miss it.

2)Enhorabona a n’Aure i en Joan que esperen un nin o una nina per març. Futurs pares i tios, enviau-nos fotos de sa panxa si podeu que ens fa molta il.lusió!

3)Enhorabona a en Joan Ignacio Garcia (o era en Joan Garcia Ignacio?) que a la tendra edat d’un any i 9 mesos ja sap demanar la fruita per el seu nom, encara que… en lloc de dir “meló”? diu “cabró”?. En fin, un petit fallo de no res.

4)Ànims a tots els que estudiau pels exàmens!

Avui és el dia del treball en aquest país (el segon que en Jaume i jo disfrutam enguany) i per això, en lloc d’anar a s’oficina hem passat el dilluns a un barri que encara no coneixíem, el Greenwich Village. El temps ha acompanyat: fa la calor justa per passejar agradablement. El village és un barri amb molts d’arbres, cases baixes, carrers més o menys estrets i un ambient de poble molt tranquil. En certs aspectes m’ha recordat Cambridge.

La nostra primera aturada ha estat Washington Square, un parc on la gent juga a Scrabble amb desconeguts, els universitaris fan actuacions improvisades de rap per treure’s uns calerons ara que comença el curs i hi ha dos tancats dedicats exclusivament als cans, un pels grossos i un pels petits, plens de pilotes de tennis babades i que serveixen perquè els cans es socialitzin i tenguin contacte amb altres de la seva espècie mentre prenen un frapuchino.

Després hem continuat per Bleecker Street, plena de tendes petitones i curioses com ara una totalment dedicada a la venda de formatges, una altra d’antiguitats japoneses i una altra on només venen condons. Ah, el Village també és la zona on els gais es donen la mà i es fan besades obertament. Hem decidit que la propera vegada que venguem a viure a Nova York cercarem casa en aquest barri.

El dinar xinès que hem devorat avui el podeu veure a les fotos de la carpeta Geenwich Village, de próxima aparición en este blog.

Altres coses que hem fet aquest cap de setmana:

- Jo he anat a una classe de ioga que fan a Central Park. Me vaig deprimir un poc perquè no entenia el 40% de les coses que deia el professor, per la qual cosa havia de mirar de reüll el que feien els altres per poder fer-ho bé. Crec que el profe tenia unes quantes olives dins sa boca i per això no l’entenia.

- Juntament amb na Marcela i na Marta, 2 traductores de l’ONU, vam pujar a l’Empire State. Vàrem fer una hora i mitja de cola per pujar, i això que ja havíem comprat les entrades per avançat. Si hi voleu anar, ja sabeu el que us espera.

- Na Marta ens va convidar a sopar a casa seva una pizza d’aquestes enormes que te duen a ca teva, amb salsitxes picants i salami i no sé què més, mmm…

Us he de dir que la tele americana és una autèntica caca. Tenim uns 100 canals, la meitat dels quals són teletendes i molts d’altres fan bocinets de programes entre anunci i anunci. L’únic canal que m’agrada és el canal Food. Nótese que en España se llama canal cocina, però aquí no, aquí és canal Food, perquè els americans no cuinen ni de conya (ja heu vist sa nostra cuina). Enlloc de programes de cuinar, fan un programa que t’explica com fabriquen els menjars preparats a les fàbriques, per exemple, el suc de taronja envasat, les gominoles i aquestes patates frites que venen a Alcampo en forma de cara somrient, que són dolentíssimes.

L’excepció és el programa d’un cuiner que nom Emeril,i del qual ja m’he fet molt amiga ( ww.emerils.com ). Me pas molta estona mirant el seu programa que, a diferència de n’Arguiñano, té públic al plató que aplaudeix entusiasmadament quan acaba un plat. I fa uns plats que a mi també me fan ganes d’aplaudir, però me censur perquè hi ha en Jaume i s’enriuria de jo. Estic en una fase on m’encanta veure a la gent cuinar, ¿qué le vamos a hacer?

Ja he vist un famós a Nova York, un español, per cert. És en Luis Rojas Marcos. Un gallifante per a qui sàpiga qui és. No el coneixeu? És un psiquiatre molt famós! http://canales.elcorreodigital.com/auladecultura/luisrm1.html

Un dia en tornar de la feina vaig veure 2 homes a una paradeta a la voravia amb un cartell que deia “Bush has cycle-logical problems”?, i en Bush pintat damunt un tricicle de nin petit i amb un embut damunt el cap. No vaig poder evitar riure i un dels homes de la paradeta me va dir “Stop laughing and come here!”? Yo muy obediente fui para allá, manteniendo las distàncias, i el tio va començar a mollar un rollo sobre lo bo que és el polític a qui ell dóna suport (www.larouchepub.com/spanish) i a explicar-me que molts de problemes internacionals se solucionarien si els Estats Units ho volguéssin. Tell me something I don’t know! Faig feina a s’ONU, tio! Quan me va demanar que contribuís amb tots els doblers que pogués vaig fer mutis por el foro discretament…

No us penseu que tot és ji ji ja ja aquí a Nova York: fa unes setmanes vam anar a un museu! Perquè nosaltres som molt cults, que consti. Vam anar a veure una exposició de fotografia den Mapplethorpe (http://www.guggenheim.org/exhibitions/mapplethorpe/index.html) al museu Guggenheim, aprofitant que els divendres horabaixa no se paga entrada normal, sinó que fas la donació que consideres adequada. Després, coonmoguts per tant d’art, ens vàrem fer unes fotos que podeu veure a la carpeta Guggenheim. Observau a les nostres cares com en Mapplethorpe ens ha arribat a l’ànima i com el bocata que ens havíem menjat feia unes hores ja ens havia arribat als peus.

Aquesta setmana he de fer un examen de nivell de llengua francesa per començar els cursets que fan a l’ONU. Demà en Jaume comença les seves classes d’anglès… ja us direm com ens va.

Una abraçada a tots i esperam amb il·lusió els vostres comentaris!

PS: Perquè no us queixeu, avui hi ha un altre capítol, de tema monogràfic.