Un amic me va demanar què tal són els veïnats del meu edifici i me’n vaig adonar que conec millor els animals que viuen devora jo que no les persones.

Al pis del costat viu en Mosquito, un ca xato i camacurt que fa poc ha adoptat una moixeta com a germana petita. En Mosquito lladra cada pic que posam sa clau al pany de ca nostra, per això sé que estam protegits contra els lladres.
Just damunt viu na Vinka, una cussa molt vella i tan prima (una espècie de galgo) que sembla que s’ha de rompre en qualsevol moment. Quan la trob a s’ascensor, m’aixeca el cap molt lentament, després s’ho pensa una estona i fa quatre passetes a poc a poc per sortir al carrer. En Jaume i jo li deim sa padrineta.

Enfront de nosaltres viuen dos moixos siamesos amb una família d’americans que també fan feina a s’ONU. Un dels dos és guerxo (o sigui, “bizco” segons el Diccionari de la Llengua Catalana; no en tenia ni idea). Tots dos fan torns per prendre el sol entre el vidre interior i l’exterior de la finestra, i així me’ls trob alguns matins mentre prenc el meu berenar seguda devora la finestra de la cuina.

Avui m’han arribat a la fi uns exemplars de Otra manera de hacer negocios, l’anuari de comerç just que vaig traduir aquesta tardor. Se’m fa estrany veure el meu nom imprès a un llibre. En anar a Inca, duré un a Finestra al Sud. Crec que hauria de ser lectura obligatòria per a tots els membres i voluntaris

El dentista va dir a en Jaume que ha de dur “brackets” durant dos anys. S’ho ha pres amb molta filosofia. Vaig sortir de la consulta suant, no per la por, sinó per l’esforç d’entendre el metge en alemany. I això que anava ben preparada: un post-it al bolso amb vocabulari bàsic: die Karies, die Weisheitszähne (els extremers), die Mundhygiene (una neteja dental).

A la fi tenim un cap de setmana lliure, a casa, després de dos caps de setmana vagant pel món. I per celebrar-ho, m’he posat malalta. Estic refredada i he descobert, en aquesta ciutat tan cafetera, que un xut de cafeïna me funciona molt millor que un Frenadol.

En Jaume i jo estam tan contents de poder passar dos dies fent el gandul sense sortir de casa que cada vegada tenc més clar que el títol d’aquest blog, “aventurers”, no ens defineix gens. Per complicacions tècniques, no canviarem el nom però, només per curiositat, amb quina paraula ens definiríeu vosaltres?

Al principi era fàcil escriure apunts per contar-vos totes les coses noves que ens passaven a Nova York. Ara, la veritat és que ja no sé què contar-vos. Tot i així, us promet escriure més sovint i xerrar-vos de la nostra vida quotidiana a Viena. Encara que no seran aventures, esper que els meus posts us agradin i que faceu molts de comentaris per saber què us interessa i què us avorreix.

Com a inspiració, tenc aquest blog en què les dues presentadores d’un programa de ràdio xerren sobre les seves vides. Una no s’atura de repetir com estima de molt al seu home (ecs) i l’altra fa fotos i més fotos de les galetes i tartes que cuina cada cap de setmana, però que ni tan sols tasta: http://www.whateverradio.com/website/blogs.php Dic que me serveix d’inspiració perquè aquestes dones no expliquen coses gaire interessants i, encara així, estic enganxada als seus posts.

Com que encara estic sota els efectes de la cafeïna, començ ara mateix a escriure! Abraçades!

Com que ja ha arribat el fred, he comprat un abric de plomes, un capell de llana, quatre parells de mitges per dur davall els calçons i unes botes de goma. En total, m’he gastat uns 420 dólars. En Jaume ha fet una despesa semblant. Aquesta ha esta la solució per enfrontar-nos al fred de Nova York, on ara no passam d’1°C la majoria dels dies i ha nevat tres vegades.

El vespre que varen arribar en Biel i na M. Antònia el primer aire americà que varen respirar va ser un aire de nit ple de floquets de neu que els queien damunt la cara i els cabells amb molta suavitat. Unes hores abans, en Jaume i jo, de camí cap a s’aeroport, varem botar d’alegria a Park Avenue en veure que nevava per primera vegada des que som aquí, varem mirar al cel davall els fanals de llum per veure la trajectòria dels flocs des del cel fins a la voravia i, en passar a prop d’un banc (per seure, no per guardar-hi doblers) just davant de l’estació Grand Central, varem treure la llengua per agafar-ne algun. (més…)

A veure si us ho sé explicar bé. El taller es titulava “El màrqueting boca a boca aplicat al comerç just”. Hi participava un home anomenat… (pfff, ja no me’n record què nomia, som un desastre), que encara no he entès completament de què fa feina però, entre d’altres coses, havia treballat al govern den Clinton. Aquest home pràcticament no sabia res del comerç just. És una espècie d’assessor que va a molts de congressos i cobra un potosí. En aquest cas va venir de franc per fer un favor a un amic de l’organització. (més…)

El congrés va reunir més de set-centes persones, tot un èxit de convocatòria, i va tenir lloc a un hotel, el mateix on me vaig allotjar. Per ser molt sincera, en part em vaig sentir decebuda, no pel congrés en ell mateix, que va estar molt ben organitzat, sinó perquè crec que no va ser allò que jo esper o necessit en aquests moments. (més…)

Avís: si no sou comerç-justeros potser aquest capítol no us interessarà gaire.
Un altre avís: he estat molt sincera en escriure caixó, esper no semblar-vos brusca.

Dia 29 se setembre, just dos mesos després d’emigrar, vaig decidir que ja era hora de deixar aquesta illa en que visc i trepitjar finalment el continent americà. (més…)

Jelou ebribadi.
Ha passat molt de temps des que vaig escriure el meu darrer capítol, cosa que demostra que no tenc fusta de columnista. Us he de confessar que jo volia ser la Elvira Lindo mallorquina, contar les meves cròniques novaiorqueses cada diumenge amb aquesta capacitat d’observar i aquest humor que té s’autora den Manolito Gafotas, però he fracassat perquè som una gandula (es lo que tiene ser funcionaria) i me pas els diumenges gratant-me sa panxa.
(més…)

La millor cosa de fer feina a l’ONU és que traduesc textos interessants, dels quals aprenc moltes coses i amb els quals sent que estic col·laborant en la tasca aquesta de fer un món millor (què cursi que ha quedat això).
Actualment estic traduint un informe sobre el bloqueig contra Cuba, per la qual cosa, com feim moltes vegades, m’he basat en l’informe sobre el mateix tema que es va publicar l’any anterior. Aquest informe explica, entre d’altres coses, quins problemes ha causat a Cuba el bloqueig econòmic i comercial dels Estats Units. Encara que ja tots sabem que deu ser molt molest això de no poder exportar plàtans o puros als EUA, les conseqüències del bloqueig van molt més enllà, i les he volgut compartir amb vosaltres. (més…)

Hola a tothom una altra vegada. Gràcies, fans meus, per la vostra paciència Finalment ha arribat el quart capítol. En primer lloc, us faré uns quants anuncis:

1) La clientela s’ha queixat que a la web faltava la xispa que caracteritza en Jaume. És veritat, ja que som jo qui escriu la major part dels capítols. Per això l’amo de sa web ha creat una secció nova que segur que ja tots coneixeu, anomenada Neures, plena de “carisma Jaumeâ€?. Don’t miss it.
2)Enhorabona a n’Aure i en Joan que esperen un nin o una nina per març. Futurs pares i tios, enviau-nos fotos de sa panxa si podeu que ens fa molta il.lusió!
3)Enhorabona a en Joan Ignacio Garcia (o era en Joan Garcia Ignacio?) que a la tendra edat (més…)