Autor: Mercè

A veure si us ho sé explicar bé. El taller es titulava “El màrqueting boca a boca aplicat al comerç just”. Hi participava un home anomenat… (pfff, ja no me’n record què nomia, som un desastre), que encara no he entès completament de què fa feina però, entre d’altres coses, havia treballat al govern den Clinton. Aquest home pràcticament no sabia res del comerç just. És una espècie d’assessor que va a molts de congressos i cobra un potosí. En aquest cas va venir de franc per fer un favor a un amic de l’organització.

Segons aquest home, actualment ens trobam tan saturats per la publicitat que ens envolta que ja no “ens fiam” dels missatges publicitaris i ara confiam de cada vegada més en allò que ens recomanen les persones que són de la nostra confiança: això és el màrqueting boca a boca. Una nova manera de fer sentir el nostre missatge, per exemple, són els blogs, fixa’t per on.

La conversa va derivar cap a altres temes, i aquest home, per exemple, ens va dir, en primer lloc, que el comerç just no és un moviment, encara li falta per arribar a ser-ho. Tots els participants del congrés estàvem tan contents amb el fet que més de 700 persones hi havíem assistit que havíem oblidat que nosaltres ja som “conversos de la causa”, a nosaltres no fa falta convèncer-nos. I, sincerament, 700 persones en un país de 295.734.134 de persones (visca google!), no és res.

En segon lloc, ens va dir que el nom “comerç just” no és gens clar (en anglès encara queda menys clar perquè “fair” vol dir just, però també vol dir “fira”: “fair trade — comerç de fira?”). Les paraules “comerç just” no s’expliquen per elles mateixes. És a dir, quan coneixem a qualcú i li explicam que nosaltres treballam amb el comerç just, a continuació els hem d’explicar de què va el rollo. I la veritat és que jo, al menys no he trobat una explicació curta (per exemple, de 30 segons), fàcil i completa d’explicar el comerç just a algú que no en sap res i fer que s’interessi. Dic que ha de ser curta perquè no pots amollar un sermó de mitja hora a una persona que acabes de conèixer sense semblar que li vols vendre la moto. Alguna vegada us heu trobat que la gent parla de Finestra al Sud com a la botiga “del preu just” o fins i tot “del preu únic”?

En tercer lloc, i crec que d’això n’hem d’aprendre, va dir que per fer arribar el missatge del comerç just ho hem de fer tan fàcil com sigui possible. Ja sabem que avui en dia la gent no llegeix i el que funciona són els missatges visuals, com més simples millors (comparau la propaganda electoral del PP amb la d’Esquerra Unida, per exemple, de les darreres eleccions municipals d’Inca; quina és la que tenia més contingut, més idees, més sentit? I encara així, la campanya més “superficial” (per no dir una altra cosa) és la que va guanyar; així doncs, on varem fallar?). Volem arribar a un públic ampli, però nosaltres no som part d’aquest públic ampli: som una minoria que escolta un altre tipus de música, veu uns altres programes de televisió, té uns altres temes de conversa i llegeix altres coses (no penseu que som una esnob, per favor, no me malinterpreteu). Així que haurem de fer un esforç i “traduir” el missatge de comerç just perquè la gran majoria de la gent ho pugui entendre.

Més a dalt us he expressat els meus dubtes i la meva frustració. És diumenge, dia 30 d’octubre, i sembla que finalment puc acabar d’escriure aquest capítol que m’ha costat tant de temps.

Dijous varem rebre una molt mala notícia, na Petra ens va deixar i no hi ha hagut un moment en què en Jaume i jo haguéssim desitjat més poder transportar-nos a Mallorca instantàniament per donar unes quantes abraçades a la família de na Petra i a tothom del Casal de la Pau de Manacor.

Avui diumenge ens hem aixecat impacients per veure les fotos de la festa del sisè aniversari de Finestra al Sud. Ens hem quedat bocabadats en veure tota la feinada que heu fet per muntar aquesta festa que que cada any supera a la de d’any anterior i ens ha omplert d’alegria en veure la resposta de la gent d’Inca. Així que finalment, vaig anar fins tan lluny per cercar inspiració i vet aquí que no feia falta, perquè les meves dues inspiracions per continuar endavant amb el comerç just han vengut de Mallorca. Me queden molts d’anys de donar la tabarra a tothom que me vulgui escoltar xerrar sobre el comerç just i esper estar a l’altura de tots vosaltres, els de Palma els d’Inca i els de Manacor, que sou la meva inspiració.

El congrés va reunir més de set-centes persones, tot un èxit de convocatòria, i va tenir lloc a un hotel, el mateix on me vaig allotjar. Per ser molt sincera, en part em vaig sentir decebuda, no pel congrés en ell mateix, que va estar molt ben organitzat, sinó perquè crec que no va ser allò que jo esper o necessit en aquests moments. Continua llegint «Capítol 7: Xicago (el congrés de comerç just) (IIa part)»

Avís: si no sou comerç-justeros potser aquest capítol no us interessarà gaire.

Un altre avís: he estat molt sincera en escriure caixó, esper no semblar-vos brusca.

Dia 29 se setembre, just dos mesos després d’emigrar, vaig decidir que ja era hora de deixar aquesta illa en que visc i trepitjar finalment el continent americà.

Visitant la pàgina web www.fairtraderesource.org de la meva amiga Jackie de Carlo, que fins ara ha estat directora d’una ONG de comerç just basada a Washington, Fair Trade Resource Network, me vaig enterar que tendria lloc el primer congrés sobre el futur del comerç just i cap allà que vaig anar, amb la inestimable ajuda den Jaume per reservar el bitllet d’avió per internet, perquè jo ja estava a punt de pegar una cossa a l’ordinador després de “lidiar” amb les laberíntiques i mig-enganyoses pàgines web de les línies aèries d’aquest país.

Recordau el que us dic: d’aquí a uns anys, en viatjar en avió haureu de fer la facturació vosaltres mateixos, amb una pantalla tàctil similar a la d’un caixer automàtic. Així ho fan a United Airlines i tot fa pensar que si d’aquesta manera s’estalvien sous de personal, ho implantaran a d’altres països.

Quan viatges a l’estranger un dels “efectes secundaris” que compres amb el bitllet és sentir-te completament idiota de tant en quant. Així me vaig sentir jo esperant al mostrador de facturació a que vengués qualque empleat de la companyia a atendre’m mentre la cola de gent de darrere jo s’impacientava. Encara sort que va venir una amable senyora encarregada d’explicar als catetos com jo la manera com funciona això de l’auto-check-in. (Ara que ja ho sé fer ja no me sent cateta, sinó bastant sofisticada i cosmopolita, really.)

Anava al congrés amb la idea de conèixer i escoltar a gent que m’inspiraria, com va passar quan vaig assistir al congrés de Bèlgica fa tres anys, que me va fer tornar amb les piles carregades. Després de cinc anys i mig, estareu d’acord amb jo, comerç-justeros, que els ànims per dur endavant el comerç just ja no són els mateixos.

Els meus companys de feina me varen dir que Xicago és com Nova York però més petita, més neta i més guapa. Jo pensava que a Xicago només hi havia gàngsters i hospitals d’urgències, però he de dir que els meus companys tenen raó: la ciutat és molt guapa i bastant més neta que Nova York (no és gaire difícil, llegiu l’article de n’Elvira Lindo aquest diumenge aquí). La travessa un riu d’un color blau cel que, paradoxalment, és causat pels productes contaminants que la indústria ha abocat durant molts d’anys. El metro no és soterrani, sinó que passa a l’altura més o menys d’un primer o segon pis, amb la qual cosa des dels vagons pots veure a la gent fent feina a les oficines i molts de carrers queden tapats per les vies, com davall un porxo de ferro de fa uns cent anys. Donen molta importància a l’arquitectura a la ciutat des que a finals del segle denou va haver un gran incendi que va cremar pràcticament tota la ciutat i les autoritats varen decidir contractar els millors arquitectes per reconstruir-la. Vaig fer un tour guiat en vaixell on ens explicaren la història de molts edificis. Per exemple, un edifici de maons construït a principis del segle vint tenia un sistema d’aïllament tèrmic molt peculiar que van descobrir fa poc, quan el varen renovar. Les parets exteriors eren “huecas” (com se diu en català??) i el buit interior estava ple de cabells congelats de cavall que, setanta anys després, encara seguien congelats i complint eficaçment la seva funció. La torre Sears, que és l’edifici més alt dels Estats Units, se tomba uns 30 centímetres cap als costats quan fa vent; això està fet a posta i se veu que és la manera més eficaç de resistir les ventades. Un altre edifici està suspès damunt l’aire, aguantat amb uns cables molt grans des de l’edifici de devora perquè, com que el metro que li passa per davall (no soterrani) té preferència de pas, aquest edifici no pot arribar a tocar en terra. I hi ha un altre edifici tan gran que té el seu propi codi postal.

Tornem al comerç just.

Jelou ebribadi.

Ha passat molt de temps des que vaig escriure el meu darrer capítol, cosa que demostra que no tenc fusta de columnista. Us he de confessar que jo volia ser la Elvira Lindo mallorquina, contar les meves cròniques novaiorqueses cada diumenge amb aquesta capacitat d’observar i aquest humor que té s’autora den Manolito Gafotas, però he fracassat perquè som una gandula (es lo que tiene ser funcionaria) i me pas els diumenges gratant-me sa panxa.

Continua llegint «Capítol 6: Si en W vé, jo me’n vaig»

La millor cosa de fer feina a l’ONU és que traduesc textos interessants, dels quals aprenc moltes coses i amb els quals sent que estic col·laborant en la tasca aquesta de fer un món millor (què cursi que ha quedat això).

Actualment estic traduint un informe sobre el bloqueig contra Cuba, per la qual cosa, com feim moltes vegades, m’he basat en l’informe sobre el mateix tema que es va publicar l’any anterior. Aquest informe explica, entre d’altres coses, quins problemes ha causat a Cuba el bloqueig econòmic i comercial dels Estats Units. Encara que ja tots sabem que deu ser molt molest això de no poder exportar plàtans o puros als EUA, les conseqüències del bloqueig van molt més enllà, i les he volgut compartir amb vosaltres. Continua llegint «Capítol 5: A/59/302 (Part II)»

Hola a tothom una altra vegada. Gràcies, fans meus, per la vostra paciència 🙂 Finalment ha arribat el quart capítol. En primer lloc, us faré uns quants anuncis:

1) La clientela s’ha queixat que a la web faltava la xispa que caracteritza en Jaume. És veritat, ja que som jo qui escriu la major part dels capítols. Per això l’amo de sa web ha creat una secció nova que segur que ja tots coneixeu, anomenada Neures, plena de “carisma Jaume”?. Don’t miss it.

2)Enhorabona a n’Aure i en Joan que esperen un nin o una nina per març. Futurs pares i tios, enviau-nos fotos de sa panxa si podeu que ens fa molta il.lusió!

3)Enhorabona a en Joan Ignacio Garcia (o era en Joan Garcia Ignacio?) que a la tendra edat Continua llegint «Capítol 4: El dia del treball»

És dia 21 d’agost, aviat farà un mes que som aquí i ja estam més o menys establerts. Fa una setmana que ens vàrem mudar al nostre pis definitiu. Aquesta és la nostra adreça, ja ens podeu enviar cartes, postals o paquets amb sobrassades o amb Tomeus Quelys:

Jaume / Mercè

c/o Doris Hernandez

35 East 38th Street ap 11F

10016 New York NY

Aquesta tal Doris és la madona de la casa, heu de posar el seu nom perquè Continua llegint «Capítol 3: Ja estam establerts / perdi una talla en un dia!»

Hola a tothom, com va?

Benvinguts a la segona entrega de les aventures den Jaume i na Mercè a la gran ciutat.

Hi ha tantes coses per contar que resumirem molt, perquè no us volem avorrir.

Aquesta setmana jo (na Mercè) he començat a fer feina i en Jaume ha començat la seva tasca de “mestre de casa”?.

Dilluns al matí el vaig deixar dormint i me vaig encaminar cap a l’oficina, cosa que no feia des de… no sé quant.Duia un paperet apuntat amb el trajecte Continua llegint «Capítol 2: no m’estressis – un cuiner amb talent ocult»

Molts d’anys a en Jaume que avui fa 28 anys!!

Benvinguts al primer capítol de la nostra vida a Nova York. Si voleu deixar de rebre aquests mails, escriviu un missatge amb l’assumpte: “Deixa d’enviar-me aquest rollo” 🙂

El dia abans de la nostra partida, els comiats a amics i família no varen fer tant de mal com ens esperàvem. Crec que va ser perquè encara no ens crèiem del tot que marxàvem (i en el meu cas, perquè encara estava incrèdula d’haver aprovat s’examen de conduir…). Al vol de Palma cap a Madrid vàrem experimentar la diferència Continua llegint «Capitól 1: Hola, Froilán / Nova York no fa tanta por com ens esperàvem»