Problema de comunicació intercultural

Com cada diumenge al matí, n’Aina, en Jaume i jo anam a la piscina municipal de Florisdorf per a la classe de natació infantil.

En arribar a la recepció, n’Aina, asseguda al seu cotxet, decideix que cal anunciar al món el que acaba de fer, així que aixeca un dit, somriu d’orella a orella i diu en veu molt alta:

-Un pet!

Els dos recepcionistes la miren i, pobres austríacs ells, com que no dominen la LCPIB (llengua catalana pròpia de les Illes Balears), interpreten que en lloc de dir “Un pet” ha dit: “Grüss Gott!” (o sigui, “hola” en alemany d’Àustria). Somriuen i la feliciten efusivament per ser una nina tan educada.

Així, n’Aina ha confirmat la idea que cal compartir el que te passa pels budells. Als adults sembla que els agrada saber quan has fet un pet.

Els pares callen, somriuen discretament i avancen cap als vestuaris.

Cas carreters

Benvinguts a sa nostra casa nova! Fa poc més d’un any que ens varem mudar i encara tenim la sensació de novetat. Això de ser propietaris d’un immoble fa una mica de poreta. Vol dir que ja som adults!
Ens hem mudat bastant aprop d’on vivíem abans. Tan aprop, que el dia de la mudança vam llogar una furgoneta, vam fer-hi cinc o sis viatges, en tornar-la no vam omplir el dipòsit (peresa) i no ens van cobrar res per la benzina gastada.
La primera nit que vam passar a la casa nova havia capses per tot. Ni tan sols sabia on tenia el meu raspall de dents. Encara no em sentia a casa meva i me va entrar morrinya. En aquells moments van tocar l’àngelus les campanes de la mateixa’església que sentíem des del nostre pis d’abans, i aquell renou familiar me va fer sentir millor. (La resta del temps, me c#@ en aquestes campanes que toquen uns 10 minuts seguits cada diumenge al matí!)
La història és sempre molt present a Viena i, com veureu a continuació, a casa nostra també. El nostre carrer nou es diu Fuhrmannsgasse, que vol dir carrer dels carreters (de sobte m’he enrecordat del perro de San Roque que no tiene rabo). Precisament és el nostre edifici el que ha donat nom al carrer. Com diu en aquest mosaic del cantó del carrer, a Fuhrmannsgase hi havia l’alberg o fonda dels carreters.

Imagín que seria una espècie de casa del gremi on s’hi podien allotjar carreters vinguts de fora. Hi ha un edifici principal, un pati “trasero” i, al final d’aquest pati, un estable i una petita caseta, potser un garatge, del qual en son propietaris un parell de mallorquins actualment.
El carrer és bastant avorrit. Hi ha, sobretot, cases antigues com aquesta.

Aquesta porta és d’un garatge. Queda demostrat que a Viena tot és molt senyorial.

Tenim un restaurant austríac just devora que encara no hem provat.

Hi ha art urbà (com ha fet un pipí aquest moix?)

També hi ha la comissaria de policia. L’arquitecte d’aquest edifici va pensar que la seva obra no estava completa sense un parell de pals grocs penjat de la façana… eh… és art, no intenteu entendre-ho.

Si feim cas de la creença popular, aquest edifici nou envoltat d’edificis antics és el lloc on va caure una bomba durant la Segona Guerra Mundial.

Hi ha una antiga tenda de fusta, carbó i coc (en castellà, “coque”. Si has pensat inmediatament en Coque Malla, vol dir que tu i jo som de la mateixa generació!)

També tenim la tenda de roba i complements de na Suzi Wong, que opina que mesclar pompons amb” topos” és bona idea. Algú me pot dir com se diu “topo” o “lunar” en català?

I, finalment, amigues i amics, tenim l’associació vienesa d’esgrima, que fa una mica de grima per això: http://internacional.elpais.com/internacional/2012/01/28/actualidad/1327717458_815522.html

 

Fins aviat!

Fraules 2010

Avui sembla que la tardor ja s’ha instal·lat definitivament a Viena. La pluja ens ha fet córrer cap a casa mentre visitàvem un mercat de segona mà i, gairebé quatre hores després, encara no s’ha aturat.

És bon moment, idò, per recordar el començament de l’estiu, quan tots els vienesos (els de naixement i els adoptats) estàvem ansiosos de veure el sol i poder sortir de casa mostrant els avantbraços i els colzes.

Si el començament de la tardor a Viena ve marcat per la sopa de carabassa, un sap que l’estiu ha arribat quan comença a veure fraules als mercats.

Enguany vàrem decidir anar a un camp a recollir fraules nosaltres mateixos. Se veu que els gens pagesos de les nostres famílies se van manifestant a mesura que en Jaume i jo ens anam fent vells.

Era un diumenge al matí, i vam quedar amb els amics a un cafè per agafar forces abans de currar.

En Jaume va aprofitar per estudiar perquè al dia següent tenia un examen d’alemany.

Jo pensava que tenia l’adreça correcta del camp de fraules, però no. Ens vàrem perdre miserablement. No hi ha res més trist que esperar a una aturada de bus totalment buida i, després d’una estona, demanar-se: “Per què som nosaltres els únics que esperam aquí?” La resposta és: “Perquè els vienesos saben que avui diumenge aquesta línia de bus no funciona”. Això ens va passar unes tres vegades.

Finalment, una “membra” de la nostra expedició ens guia pel bon camí.

I arribam al Erdbeerwelt (el món de la fraula).

En Jaume i jo ens posam a collir fraules com si ho haguéssim fet tota la vida, mentre jo pens que tenim sort que el dia estigui ennigulat i no haguem de currar vuit hores sota un sol de justícia, com deuen fer molts, per exemple, a El Ejido.

Com que som lingüista també en els meus dies lliures, deduesc l’etimologia de “fraula” en anglès: strawberry = baia de palla. Se veu que la palla que posen al voltant de les plantes serveix per a què el fruit, que és molt a prop de la terra, no se podreixi. En alemany se diu “Erdbeer”, o sigui, “baia de terra”. També té la seva lògica.

El millor de tot és el gelat de fraula que en Jaume ha perfeccionat aquest estiu.

I per enfrontar-nos al fred que s’acosta, encara ens queden unes quantes bosses de fraules al congelador, per enrecordar-nos de l’estiu!

Ei, que nosaltres també hem celebrat el Dia internacional del comerç just!

Dissabte dia 8 de maig les botigues de comerç just de Viena (les Weltladen) varen celebrar el Dia internacional del comerç just 2010, i nosaltres hi vam participar, és clar.

La Weltladen del nostre barri, el districte 8, va organitzar un berenar gratuït de comerç just obert a tothom.

Dia comerç just 2010 1

A la dreta hi ha n’Stella, una de les responsables de la botiga, xerrant amb la dissenyadora de Göttin des Glücks, una marca de roba de comerç just molt creativa.

Dia del comerç just 2

Vàrem comptar amb la presència d’un productor de cafè de Chiapas, n’Eimar, amb qui vàrem xerrar una estoneta. És el jove assegut a la cadira:

Dia del comerç just 3

N’Eimar representava la cooperativa Ismam, que segurament no us sonarà perquè no ven el seu cafè al nostre país. Actualment a Ismam volen arrabassar algunes plantes de cafè velles i substituïr-les per altres de joves, més productives, però això suposaria tenir uns quants anys sense collites. Un empresari de la ciutat de Graz ha pensat fer mobles amb la fusta de les plantes velles de cafè. Això suposaria una font d’ingressos alternativa per als pagesos mentre les plantes joves van creixent. Bona idea, no? Jo tenc curiositat per saber com és la fusta de la planta de cafè.

Dia del comerç just 4

No cal dir que tot el menjar era boníssim, inclòs aquest tè verd:

Dia del comerç just 5

Però vaig enyorar la xocolata calenta que sempre és present als esdeveniments de Finestra al Sud.

Per celebrar el dia de la mare, la Weltladen va preparar xocolatines “special edition”:

Dia del comerç just 6

La botiga també té bastants de productes cosmètics, i fins i tot bosses i carteres fetes amb bosses de plàstic reciclades:

Dia del comerç just 7

Dia del comerç just 8

El millor del comerç just és que ens ha connectat amb gent de molts partes del món amb una manera de pensar semblant a la nostra. A la Weltladen ens sentim acollits, és com un oasi on, durant una estona, no sentim que som estrangers.

Dia de la Terra 2010

Dijous 22 d’abril se va celebrar el Dia de la Terra. En aquests moments Viena se troba en plena febre primaveral: tothom aprofita per plantar les seves floretes o verdures i els parcs són plens de gent picniqueant.

Al Centre Internacional de Viena, on se troba l’ONU, el Dia de la Terra ho vam celebrar dinant al sol:

Varen oferir revisions gratis de bicicletes:

Vam poder tocar alguns cotxes híbrids. En Jaume ja s’imagina comprar un d’aquests i fer excursionetes per la comarca cada cap de setmana:

Com que no sé res de mecànica, jo no us sabria dir la diferència entre aquest motor i un de convencional. I vosaltres?:

A més, varem poder comprar llavors i plantetes (però nosaltres ja tenim llavors mallorquines de tomatigueres ben plantades a cases!):

I ens varen regalar cossiols amb una terra de molt bona qualitat, però que fa una pudor de caca que ha envaït sa meva oficina:

Aquesta bloguera ens dóna un motiu ben importart per protegir el nostre planeta. No hi estau d’acord?

S’acaba l’hivern: ja tornam a reviscolar

Els ànims han millorat bastant darrerament a Viena, amb el final del fred i l’allargament dels dies. És la salutació estàndar del mes de març en aquesta ciutat:

-¿Què tal?

-Bé, bastant millor ara que ja ha passat s’hivern.

Resulta difícil explicar com afecta al cos i a l’ànima la falta de llum de l’hivern centroeuropeu. Però tenim uns sis mesos abans que això ens torni a preocupar.

Ara, el que ens ocupa, és  la Pasqua, amb molts d’ous, molts de conills i molts d’Osterpinze. Com a mostra, algunes fotos:

Mercat de Pasqua - Freyung 1

Mercat de Pasqua - Freyung 3

No doneu menjar als conills ni els toqueu, que s’estressen

Aquest bicharraco sí que el podeu tocar.

Als austríacs els encanta escoltar jazz els matins de cap de setmana

Mmmmm… pretzels!

Vaja, algú m’ha robat el títol del llibre que tenia pensat escriure: “M’encanten els homes amb barba”

Torrijas exprés

Ains, quantes coses dolentes s’aprenen a internet!

Agafau una llesca de pa i torrau-la una miqueta. Posau-hi mantequilla (que quedi ben fosa), sucre (millor sucre amb vainilla, si en trobau ) i canyella.

Llestos!

Us faria una foto de la meva torrija exprés, però no hi he estat a temps, me l’he menjada en un nanosegon!

Si els americans haguessin inventat les galletes d’oli

Si les les galletes d’oli s’haguessin inventat als Estats Units, serien així:

(Al fons podeu veure una galleta de grandària normal.)

Si les galletes se menjassin amb cullera, seria aquesta (ja sé que no és lògic menar galletes amb cullera, però d’alguna manera havia d’aficar aquesta foto al blog!):

La macrogalleta, la vàrem fer ahir, per insistència meva i malgrat la reticència den Jaume, que deia que no seria gaire “kosher”.

La macrocullera, la vàrem treure de la gran bossa de na Mary Poppins que és la casa familiar den Jaume, per preparar uns 15 litres de xocolata de comerç just aquest Nadal.