(aocabraB) ברבקיו

Coses que aprens de fer una barbacoa amb israelians (i una australiana):

  1. Que sense porc també es pot fer una bona torrada.
  2. Com és una planta de ruibarbre.
  3. Que no tots els israelians estan d’acord amb les accions del seu govern.
  4. Que els nostres gelats de fraula fets a casa triomfen allà on van.
  5. Que les cases amb jardí a la vora del riu semblen bona idea fins que apareixen 50.000 moscards.
  6. Que val la pena conservar l’amistat amb gent interessant encara que l’idioma sigui una barrera.
  7. Que la gent casi m’entén quan parl anglès (nomes faltaria! si ja no m’entenen quan parl català, no serà diferent amb les altres llengües)
  8. Que com que els noms bíblics són hebreus, tot els israelians saben que significa el seu nom.
  9. Que el meu nom vol dir estira-talons. (al portador?)
  10. Que Jaume ve de Jacob y també vull protegir la meva illa (perdó per la referència a LOST 😉 ).

Crec que vaig a estudiar alemany.

Avui és diumenge i les xarxes socials estàn en serveis mínims els  diumenges. El twitter i el facebook degoten massa a poc a poc i dona massa temps per pensar i jo pens que hauria d’estar estudiant. Demà tenc el meu examen i, encara que voldria estar estudiant aquest maleit meravellós idioma, estic aquí escrivint al blog.

Hauria de mirar de recordar tota la llista de verbs irregulars i els seus participis, revisar tot el vocabulari, repassar les declinacions o fer les redaccions dels temes que possiblement entraran demà, però ara mateix no puc.

RELOAD

Vaja n’Andreu diu que ha sortit a l’APM, 15 minuts esperant i nomes hi ha això de nou? Ummm a veure, ala! M’agrada®!

RELOAD

mmm, na Marga ha recompartit el vídeo de n’Andreu… que original ;). Va, venga, també m’agrada®.

RELOAD

N’Andreu diu pel twitter que ha sortit a l’APM, genial…

RELOAD

RELOAD

RELOAD

…¿?

Crec que vaig a estudiar alemany. COMPARTEIX

Irracionalitat imperfecta

Si agafam el perímetre d’ una circumferència i el dividim pel seu diàmetre, el resultat, sigui quina sigui la circumferència, ens donarà el número  π.  Els primer registre del coneixement d’aquesta constant data del segle 26 a. C.  als dissenys de les piràmides de l’Antic Egipte (li donaven el valor 3,142857142857 ).  La notació amb la lletra grega π prové les paraules “περιφέρεια” (perifèria) i “περίμετρον” (perímetre) d’una circumferència i va ser utilitzada per primer cop per William Oughtred i popularitzada per Leonhard Euler. Arquimedes va ser el primer que és va esforçar en donar una aproximació precisa del valor d’aquest número i… començà la bogeria.(Eureka!)

π és un nombre irracional (” Ei π! anam a fer unes cerveses?” “No, que no m’agrada trepitjar caragols.” “…?”) això vol dir, entre altres coses, que després del 3’… hi ha infinits números i que no és repeteixen seguint cap període.  Mola, eh?  De tota manera no ens hem de preocupar, no cal memoritzar-los tots. Si tenguéssim una circumferència de la grandària de tot l’univers observable i  volguessin calcular el valor del seu perímetre amb una precisió de la grandària d’un protó, nomes ens calen 43 dígits exactes de π.

A Internet, emperò, hi podeu trobar webs amb aproximacions de π de billons de decimals, i per què?  Perquè desprès del 3’… hi ha Déu!

No, no m’estic tornant boig (ja no), al llibre Contact, de Carl Sagan  (spoiler!), quan la protagonista demana a l’extraterrestre si els seus tenen alguna religió, ell contesta que estan meravellats pels misteris que s’amaguen als decimals del nombre π.

Com a matemàtic, a mi π me mola que te cagues, mirau sinó la coca de moniato que varem fer el darrer cap d’any!

Però, també com a matemàtic, he après el perill de cercar respostes només als nombres i deixar de banda les altres maneres d’entendre el món.

Avui en dia, on la “ciència” econòmica es postula com a solució a la corrupció política, hem après a entendre el món a través de la macroeconomia,  l’euribor, la cotització euro-dòlar, el preu del barril de Brent i, en definitiva, de models econòmics.  Ens volen fer creure (ens han fet creure) que les ideologies són cosa del passat i que els governs, lluny de fer-se càrrec dels ciutadans, han de ser eficients econòmicament. No hi ha més objectiu que el creixement econòmic, encara que pel camí hi quedin els ciutadans i la democràcia.

El models econòmics imperants es basen en mons on l’egoisme és l’única variable del comportament humà a tenir en compte, però els models fallen, les crisis arriben sense remei i els capitalistes donen excuses. Les persones no som perfectes, les persones som uns egoistes imperfectes, ens conformam amb 43 decimals.

Feliç dia de π!!

Ritual

Eixugar i aplegar la roba, comprar quelitas, tirar els fems, prendre  el darrer cafè, fer el darrer dinar, jugar la darrera partida de truc (o Catan, o Risk), acomiadar-me dels meus sogres, del meus germans, de la meva fillola, del meu pare, dels meus amics, tancar la maleta, arraconar l’estora de l’entrada i tancar la porta.

Torn a casa, me’n vaig de casa.

Ocupar, resistir, produir.

Arriba el Nadal i toca parlar d’esperança, toca parlar de The Take (La presa), un documental de l’any 2004 de Avi Lewis i Naomi Klein.

El documental ens situa 3 anys després de la crisi econòmica argentina – crisi on, gracies a uns mercats totalment oberts, els grans capitals van desaparèixer del país i van deixar darrere seu fàbriques abandonades i treballadors sense feina- i fa el seguiment d’un grup de treballadors en el seu camí cap a autogestionar la fabrica d’on els van fer fora.

El documental aprofita per fer un repàs del moviment d’ocupació i resistència que va nàixer després del corralito. Aquest moviment va sorgir de la desesperació dels treballadors que es quedaven sense feina mentre veien que el seu govern es dedicava a salvar els empresaris que havien enfonsat el seu país.

Si aquest Nadal no us fa ganes esperar que al senyor Scrooge se li apareixin el tres fantasmes del temps perquè es decideixi a pagar un sou digne al seus treballadors, ocupau els vostres televisors amb un missatge d’esperança més realista i mirau aquest documental

Si no el trobau per comprar, sempre ho podeu veure aquí en baixa qualitat.

El Sobre Misteriós

Avui quan na Mercè i jo tornàvem a casa hem trobat dos sobres al nostre correu. Cada uns dels sobres tenien el nostre nom i adreça perfectament escrit i res més: Cap remitent, cap logotip al sobre i cap segell.

S’ha de reconèixer que el que ha enviat la carta sap com crear expectatives a la gent. A l’ascensor, na Mercè i jo hem fet una carrera d’obrir sobres, desgraciadament he guanyat jo:

La carta

Demagògia a part… Essent objectiu… Sempre he respectat…. Ho sento, no puc. Ja trobava jo que aquest canvi sobtat de temperatura no era normal.

L’Excel·lentíssim Sr. Don Ansar no ens hi tendra com assistents. No és que no ens interessi saber si el seu anglès ha millorat, però jo m’estim més estar amb la meva fillola a Mallorca el dia del seu aniversari i na Mercè ja te plans per aquest dissabte.

Con ánimo de lucro (o “all we gotta do”)

Després de veure el El Món segons Montsanto, na Mercè i jo varem decidir que veuríem algun documental de l’estil cada setmana. No hem complit la promesa cada setmana, però hem fet més o manco els deures.

Jo m’havia plantejat comentar els documentals al blog, però entre la peresa i que cap m’havia acabat de convèncer no ho he fet. Avui li tocava a Con ánimo de lucro, un documental que tampoc ens ha acabat de convèncer.

El documental esta gravat de camí entre Nicaragua i Barcelona, te una durada de 30 minuts i te llicencia de Creative Commons, això vol dir que (entre altres coses) ho podeu copiar i distribuir.

httpv://www.youtube.com/watch?v=oM0XsUmZl8s
Au! Distribuit

Segons diuen a la seva web:

“Con ánimo de lucro” es un documental que habla sobre la pobreza del tercer y el primer mundo, analizando las dos sociedades desde las ONG, la televisión, la educación, los políticos y la religión, poniendo en duda la aplicación de los 8 objetivos del milenio y proponiendo una solución.

La meva opinió és que el documental vol explicar més del que és capaç, deixa idees a mitges i treu conclusions precipitades. Pareix més fruit d’una emprenyada que d’un intent racional de voler demostrar el que pretén.  La part de Nicaragua és la més interessant del documental, sobretot el cas d’una ONG que no va poder fer la canalització d’aigua d’un poble per culpa del seu batle. A la resta del documental s’hi pot trobar informació de valor i amb la que estic d’acord en general, però cap el final peca d’ingenu.

Quan a la web diuen “…proponiendo una solución” és totalment cert. Després d’intentar demostrar que els polítics, les ONGs i els ajuts internacionals al desenvolupament no serveixen per res, fa la següent pregunta: Que fa que els països rics i el països pobres siguin diferents? De la comparació en treu que el que cal als països pobres és un canvi d’actitud (més responsabilitat, higiene, honradesa,…) i no més doblers.

No dubt de la bona intenció dels que han fet el documental, però la solució no és tan simple i tampoc és aquesta. Dir que els països són pobres per la seva actitud, és com dir que ho són perquè volen (o, com diria la meva padrina, perquè són “vagos y maleantes”).  Oblida, entre altres moltes coses,  que l'”actitud” dels països rics està basada en l’estabilitat (econòmica, laboral,…) i que aquesta estabilitat depèn de l’obtenció de recursos dels països pobres a preus “raonables” (lliures del sobrepreu que imposarien els DDHH).

Potser m’estic fent major i no veig les coses tan simples, potser un canvi d’actitud és el que cal. Però el que se ben cert és que el canvi l’hem de fer nosaltres, els rics (si tens recursos per llegir aquest blog, ets ric) i que culpar nomes als pobres del seu destí és indecent i irresponsable.

I vosaltres, que en trobau?

P.S.: Això de les solucions simples m’ha recordat una cançó protesta:

httpv://www.youtube.com/watch?v=w6b0o82wInY

Lange Nacht der Museen

Com ja us ha dit na Mercè, aquest cap de setmana hem anat a molts de museus.  Això no se deu a que de sobte ens hagi pegat la febre de la cultura -na Mercè i jo ja som prou (es)culturals- sinó perquè dissabte era la Lange Nacht der Museen (la nit llarga dels museus).

La Lange Nacht der Museen es fa anualment a Viena i és una nit en termes vienesos, de les 6 de l’horabaixa a l’1 de la matinada,  on et pots comprar un bonomuseu per visitar quasi 100 museus de la ciutat de Viena.

Ens fa  vergonya dir que, en quatre anys que fa que vivim a Viena, aquest és el primer cop que hi anam. Hem de donar les gràcies a n’Elena, una espanyola que hem conegut aquest any, que va tenir la iniciativa i ens va fer  aixecar del sofà  un dissabte vespre. També va ser ella qui ens va suggerir que evitàssim museus grans per no trobar-nos aglomeracions.

Varem anar a 7 museus/exposicions:

Museu de la sabata

Ensenyat als nins com es treballa la pell.

On ensenyaven als nins com es treballa la pell

Sabates de fantasia

i hi havia sabates de tot tipus

Exposició  de pepes i óssos de peluix

On vàrem veure

American Beauty Barbie Remix

un American Beauty a lo Barbie,

Teddy Bearnedict

Un ós de peluix del Papa,

Baby Backup

i un servei per fer reproduccions del teu nadó nounat…

Museu dels capells (a.k.a. barrets)

Guapa!!!

Museu de la fotografia

Encenedor espia

Amb una exposició de càmeres espia

També varem anar  al museu del papir (on no vaig gosar usar la càmera),  una exposició de xocolata (a la que vàrem fer tard per menjar xocolata 🙁 ) i un planetari on no ens deixaren fer fotos (es veu que ara els estels tenen copyright).

Algú s’apunta a venir-hi l’any que ve?

El Món segons Montsanto

Fa dos divendres Greenpeace Àustria ens va convidar a una sessió de cinema a la fresca. Vam arribar a Karlsplaz 15 minuts abans d’hora i tot d’una varem entendre que, per primera vegada d’ença que vivim a Àustria, la cosa no aniria segons l’horari previst.

Els ecologistes són persones que estimem la natura, però esperar que aquest sentiment sigui reciproc no me sembla lògic.  D’acoooord… sou greenpeace, d’acoooord… acceptam rainbow-warrior com a animal acuatic, d’acoooord….. sou supercools i superactivistes, però… de veritat creis que a finals d’agost el sol es posara abans de les 7??

100_1721.JPG

Vam esperar gairebé una hora, però el documental,”Monsanto – Mit Gift und Genen” (El món Segons Montsanto), valia la pena. Així m’ho va fer saber en Biel quan érem de vacances a Mallorca i tenia raó.

Produit pel canal franco-alemany ARTE, el documental fa una critica al mal us la biotecnologia, centrant-se en l’empresa més important d’aquest sector: Montsanto.  Si pensau que els productes transgènics són perillosos, aquesta pel·licula us ensenyara com més de perillosos poden ser en mans d’empreses privades. Empreses que, amb l’afany d’obtenir guanys de les seves investigacions, ofereixen al mercat productes sense les garanties necessàries.

El Documental mostra la influencia d’aquesta multinacional als governs a l’hora de redactar les lleis que regulen els productes transgènics. Tambè fa un recorregut pels països que, de manera directe o indirectament, són víctimes de les males practiques de Montsanto: Restringir l’accés a les llavors tradicionals (comprant tantes empreses locals com sigui necessari), fomentar mercats negres de productes transgènics (als països on no en són legals), denunciar a qualsevol agricultor sospitós d’usar la seva llavor sense pagar a l’empresa (encara que la llavor hagi arribat del camp del veí),…

El documental ho podeu veure on-line , devallar-ho o comprar-ho . Les versions per davallar i on-line estàn en francès amb subtítols en castellà, la versio en DVD està en frances,angles i alemany i amb subtitols amb aquests tres idiomes (en castella no).

A mi m’ha donat raó més per comprar productes orgànics i no transgènics.