Superpoder de pare nº 144: Improvisar contes per anar a dormir.

Això era i no era una nina que li deien Aina. N’Aina era una nina molt bon al·lota i els seus pares l’estimaven molt, però, fos com fos, quan arribava l’hora d’anar a dormir n’Aina no volia adormir-se i els seus pares no sabien què fer.

Cada nit passava el mateix. Quan els seus pares la duien a dormir, n’Aina començava a donar voltes dins el llit:

Primer, feia voltes cap a la dreta,

Després, feia voltes cap a l’esquerra,

i, per acabar, voltes cap a dalt i cap abaix.

 

Els seus pares ho varen provar tot: Varen comprar pijames suaus, varen posar cares molt series a l’hora d’anar a dormir i, fins i tot, varen intentar que es prohibissin per llei els girs de 360º o més.

Però tot va ser inútil, cada nit sense excepció, quan els seus pares la duien a dormir, n’Aina començava a donar voltes dins el llit:

Primer, feia voltes cap a la dreta,

després, feia voltes cap a l’esquerra,

i, per acabar, voltes cap a dalt i cap abaix.

 

Els seus pares arribaren a pensar que si la fermaven al llit segur que deixaria de donar voltes, però estimaven massa n’Aina per fer-la patir d’aquesta manera.

Així passaven els mesos i n’Aina seguia fent voltes dins el llit a l’hora d’anar a dormir:

Voltes cap a la dreta,

voltes cap a l’esquerra

i, per acabar, voltes cap a dalt i cap abaix.

 

Un dia, passejant pel camí de Son Rapinyat, n’Aina i el seus pares varen topar un gran savi que li deien en Pitàgores.

— Bon dia! — li digueren.

— Ben trobats! Quina nina més alegra que teniu, deu ser ben bon al·lota.

— Idò! Nomes li falta que ens deixi dormir — digué el pare de n’Aina.

— Com pot ser mai?! Contau-me quin és el problema i miraré si ho puc arreglar.

— El que passa és que cada nit, quan la duim a dormir, n’Aina comença a donar voltes dins el llit.

— Primer, fa voltes cap a la dreta — digué la mare.

— Després, fa voltes cap a l’esquerra — seguí el pare.

— I, per acabar, voltes cap a dalt i cap abaix! — exclamaren els dos alhora.

— Donau-me un dia per pensar-hi —  digué el savi — us assegur que hi trobaré una solució.

Així ho varen fer.

 

Va ser un dia molt llarg i amb molts de nervis. Podria ser que en Pitàgores hi trobés una solució? Pensava el pare de n’Aina mentre ella feia voltes dins el llit, potser, per darrera vegada:

Voltes cap a la dreta,

voltes cap a l’esquerra

i, per acabar, voltes cap a dalt i cap abaix.

El dia passà a la fi, i els pares de n’Aina van anar a veure el Gran Pitàgores a casa seva. El savi no els va fer esperar.

— Passau, passau. He trobat la solució al vostre problema!

— De veritat!? — demanaren els pares de n’Aina.

— Sí, el que heu de fer és contar a n’Aina un conte. Un conte sobre una nina que quan els seus pares la duen a dormir comença a donar voltes dins el llit.

—  ha de fer voltes cap a la dreta?— demanà la mare de n’Aina.

—  ha de fer voltes cap a l’esquerra? — seguí el pare.

— I, per acabar, voltes cap a dalt i cap abaix!? — digueren alhora els incrèduls pares.

— Exacte! I ara, si me perdonau, vaig discutir-me amb uns catets! — va dir mentre els obria la porta perquè marxassin .

 

Aquella nit, els pares de n’Aina varen fer el que el savi els havia dit i n’Aina va escoltar el conte sense fer cap volta:

cap volta cap a la dreta,

cap volta cap a l’esquerra

i, ni tan sols, cap volta cap a dalt o cap abaix.

I per fi, n’Aina i els seus pares varen poder dormir.

Bona nit!

Conte contat, conte acabat.

 

El pare de n’Aina,  1.00h del 10-8-2012 

Juegos reunidos Aina

Bon dia… vespre?… nit? Seguiu aquí? Us hem perdut? Confiem que us tornem a trobar.

A hores d’ara ja pensàveu que el blog estaria ple d’anècdotes i fotos supermones de n’Aina, veritat? Heu provat de escriure a l’ordinador amb una nina sobre la falda? La cosa va més o manco així :

lm,z8o kcl< .-̣̣̣̣̣̣̣̣̣̣̣̣̣̣̣̣̣̣̣̣̣̣̣̣̣̣̣̣̣̣̣̣̣̣ẹa @ Q1K |@ .21

Que traduït vol dir, “Reclam aquest teclat en nom de na Mandarina Cantarina”.

Ah, i si pensau que no cal tenir un nen a sobre per estar a l’ordinador hauríeu de saber com diu n’Aina “Reclam aquest cable de teclat en nom de na Mandarina Cantarina”.

La veritat és que no ens avorrim gaire. Estam pensant seriosament en presentar n’Aina als Spiel des Jahres de l’any que ve. Encara no sabem quin nom posar-li al joc. Aquí teniu el possibles candidats:

– 1,2,3 calcetins fora.

– Els colons del sofà.

– Qui s’ha menjat el meu Spathiphyllum?

– CSI Viena: Que s’ha ficat sa nina a sa boca?

– La papilla aventurera: el que s’amaga davall baverall!

Com veis, són hores gairebé il·limitades de diversió per a tota la família. Ara us he de deixar, sembla que ja me toca tirar els daus. Iupi!!!

I amar prestar aen (El món ha canviat)



I amar prestar aen, han mathon ne nen, han mathon ne chae a han noston ned ‘wilith.

El món ha canviat, ho puc sentir a l’aigua, ho puc sentir a la terra, ho puc ensumar a l’aire.

Galadriel a El Senyor dels Anells,La Germandat de l’Anells

Sorpresa, aquesta és la paraula que circulava per boca dels periodistes i partits polítics el dia 16 de maig. Les manifestacions del 15 de maig, convocades per la plataforma DemocraciaRealYa, havien estat un èxit. Les portades de molts diaris estrangers ho deien, les dels Espanyols, ben poques.

Els més connectats us diran  que això va començar amb el moviment #NoLesVotes —moviment que demana que no es voti a PP, PSOE o CiU, no l’abstencionisme com diuen alguns “mitjans de comunicació”, que va néixer com a resposta a la llei Sinde— però s’equivoquen. NoLesVotes i DemocraciRealYa són símptomes d’una cosa que va començar ja fa temps.

El nostres dirigents varen malvendre l’estat i amb els pocs doblers que varen guanyar han estat enriquint a amics i familiars mentre l’economia “anava bé”.  Ara, quan la crisi “necessària” d’un sistema mal fet ens està colpejant, els nostres dirigents s’han llevat les mascares:  No són els nostres dirigents, són els servents de la banca i el capital.

Per salvar als seus amos ens han anat retallant, des del començament de la crisis, drets que pensaven intocables i ens hem emprenyat.  La llei Sinde per si sola no era un motiu per fer una revolució, però Internet era, per molts, el darrer lloc on poder ser lliures: Lliures d’informació filtrada pel poder, lliures per accedir a la cultura de preus abusius, lliures per poder expressar-se, … Ara, que ens volen llevar aquesta llibertat, hem sortit al carrer a cercar-la i, pel camí, ens han seguit tot de gent indignada que havia cregut als gran mitjans quan els deien que eren minoria.

Nosaltres a Viena també ens unirem a la vertadera festa de la democràcia. Dissabte hi ha convocada un concentració enfront de l’ambaixada Espanyola i diumenge una performance a la plaça de la Catedral. Personalment crec que aquest canvi serà més efectiu si aprofitam una de les poques eines que ens ha proporcionat el sistema per influir-hi: Anar a votar!

httpv://www.youtube.com/watch?v=fD46sl7bHxI

I recordau: No som tan sols ciutadans amb dret a vot, som ciutadans amb dret a democràcia!

Here Comes a New Challenger: Aina Montserrat!

Aquesta entrada s’hauria d’haver escrit fa 38 dies. A casi ningú que llegeix aquest blog li sorprendrà per tant que ja siguem tres a casa :).

Els que me teniu al twitter i al facebook heu anat seguint les aventures de la nina amb horaris nocturns que lluita contra els criminals de Vienna City i el seu acompanyant: BatAina i BatPapa. Els que no, haureu de tenir paciència: si ja escrivíem poc sense una personeta que reclamàs a cada instant la nostra atenció, ja us podeu imaginar com aniran les coses a partir d’ara :). De tota manera, aquest blog va d’aventures i les aventures de BatAina no han fet més que començar!

fight!!

Determinisme: ¿Soy aburrida o divertida? Descubre cuál es tu personalidad

La conversa segueix sempre el mateix patró.

-Quin dia li toca néixer a l’Aina?
-Dia 22 de febrer.
-Ah! Mira què bé, serà peixos.

No falla, fins i tot gent d’allò més científica segueix el guió.

La primera resposta que em va passar pel cap va ser:

-No, no. No serà cap peix, serà humana! A més, no estàs concordant bé el nombre, “serà” és singular i “peixos” plural.

Desgraciadament, amb la ironia es corre el risc que t’interpretin seriosament (que li diguin al Vigalondo!) i et prenguin per inculte quan vols quedar simplement com un borde.

Tenc bons motius per ser borde.

Per començar, els horòscops són prejudicis en estat pur. Classifiquen les persones en 12 grups i els assignen una personalitat que les marcarà per la resta de la seva vida. Personalment, no veig gaire diferència entre això i dir que tots els jueus són avars o que tots el musulmans són terroristes.  No soc partidari dels estereotips perquè, entre altres coses, com a mestre de casa estic cansat de sentir que un home no podrà fer mai bé les feines de casa. Sabíeu que hi ha gent que contracta els treballadors segons el seu horòscop?

El que més me toca la moral és que aquesta classificació es fa de manera arbitrària, genèrica i sense cap base científica. Tan arbitrària, que si ens creguéssim tots els horòscops, la nostra filla podria tenir trastorns greus de personalitat. Així, segons alguns horòscops la nostra filla podria ser:

  • Emotiva, passiva,sensible, lleial, justa i somiadora (Peixos, Horòscop Babilònic)
  • Agosarada, orgullosa i intel·ligent (Àguila, Horòscop Asteca)
  • Romàntica, apassionada i organitzadora (Pi, Horòscop Cèltic)
  • Afectuosa i detallista (Coure, Horòscop Alquímic)
  • Emotiva i vulnerable (Destral, Horòscop Àrab)
  • Receptiva, emotiva, impressionable i molt curiosa (Freixe, Horòscop Druida)
  • Amb força de voluntat, pacient i intel·ligent (Annubis, Horòscop Egipci)
  • Prudent, reservada, hospitalària i atenta (Llebre, Horòscop Xinès)
  • Justa, lleial, intel·ligent i treballadora (Hufflepuff, Capell seleccionador de Hogwarts)
  • Forta, lluitadora i valenta (Tigre, Torrebruno)
  • Aventurera moderada (Segons: ¿Soy aburrida o divertida? Descubre cuál es tu personalidad)

Vist que pareix que hi ha horòscops per aturar un tren, hem decidit crear el nostre propi horòscop:  l’Horòscop de l’Ensaïmada.

Aquest horòscop nomes te el signe zodiacal de Koala. Els Koalas tenen la personalitat que els dona la gana, però passen gran part del seu temps lliure dormint o al sofà. Són l’equivalent als Couch Potatoes de l’Horòscop English Breakfast.

Així, ja des de fa temps, quan em diuen:

-Ah! Mira què bé, serà peixos.

No dubt en contestar:

-No, no. Serà koala, com el seu pare. (“Tema zanjat”)

P.S.:  Sé que tots els que heu tengut alguna vegada aquesta conversa amb mi no us mereixeu la meva borderia, perdó. Sé que la vostra intenció última és  imaginar una personalitat per la nostra filla per fer-la més persona i poder estimar-la encara més. Us ho agraïm, de veritat, però ens agradaria més que ens acompanyeu en aquesta nova aventura que ens tocara viure deixant que n’Aina sigui el que vulgui. Sense importar el dia que neixi o si li agrada o no El senyor dels anells (per favor que li agradi, per favor que li agradi, per favor, per favor…)

Actualització: Acab de llegir Una revisión crítica de la astrología i m’ha semblat apropiat afegir-ho a l’apunt.

Adaptació (II)

Previusli on Aventures a Viena: Adaptació (I)

Havia passat un mes de el que els mitjans de comunicació havien batejat com La Pluja. L’Expert en Economia, però, trobava que caos era un nom més adient per aquell fenomen.

La Pluja havia estat tan sols un miratge, tot d’una que els bitllets tocaren a terra, es desferen com a cendra. De tota manera, aquells doblers havien desaparegut de llocs ben reals. Així es va fer saber quan varen trobar buides arreu del món caixes fortes, carteres i, fins i tot, alguna caixa de Colacao. Per tot les gravacions mostraven el mateix: els doblers eren allà i un instant després desapareixien. Els Estats havien començat a imprimir bitllets nous de manera massiva, però quan varen voler repartir-los, es van adonar que també s’havia esborrat tot registre oficial -físic o electrònic-  de a qui pertanyien els doblers.  Sense contar que la producció diària de bitllets nous no podia reemplaçar de manera instantània tot el que s’havia perdut. L’Expert en Economia ho havia perdut gairebé tot.

Mentre savis de tot el món es reunien per decidir quina era la millor manera de repartir els doblers, l’Expert en Economia feia servir tots el seus contactes al govern per recuperar d’alguna manera part de les seves inversions. Però la situació era massa greu i els governants tenien poc temps per tornar favors. La població estava cada vegada més alterada, no deixaven de sortir nous profetes assegurant que el que havia passat  era obra de Déu, dels extraterrestres o d’un Monstre Volador d’Espagueti. Poca era la gent que seguia fent feina. Ara que l’Estat era l’únic amb doblers, només les forces de seguretat i els funcionaris seguien treballant.

Sense doblers, la majoria de ciutadans havien perdut l’accés a aliments i serveis bàsics. Les zones metropolitanes eren les més afectades. Els supermercats feia temps que havien estat saquejats i la violència al carrer cada vegada era més accentuada. L’única manera segura d’aconseguir aliments era fer llargues coes per rebre les racions bàsiques que repartia l’exèrcit. L’Expert en Economia havia pensat en anar a la casa que tenia al camp. A les petites zones rurals les coses eren diferents. Allà la gent es coneixia i era més fàcil aconseguir aliment. Però el seu lloc era a la capital, lluitant per a que els polítics recordassin tots els favors que li devien. Odiava fer cua cada dia per aconseguir menjar i aigua, però odiava encara més ser pobre.

L’Expert en Economia sabia que no era bo deixar passar tan de temps. La gent es començava a recuperar del xoc inicial i començava a organitzar-se. Encara no s’havia pogut explicar què havia causat La Pluja i la por de que, una vegada els doblers tornassin a circular, es repetís el fenomen, era evident. Era aquesta por la que havia aturat als governs a l’hora de tornar a repartir els doblers.  Es rebia cada vegada més pressió de la població per trobar un sistema a prova d’una nova Pluja. Alguns havien ocupat fàbriques i granges abandonades i feien economia d’intercanvi elemental.

Irònicament els països pobres eren els que havien patit manco el xoc, hi havia poca diferència entre tenir pocs doblers i no tenir-ne. Sense contar que molts consideraven condonat el seu deute extern, en desaparèixer gairebé tota prova escrita d’aquest. Enmig del desastre molta gent respirava esperança.

A l’Expert en Economia li quedava poca esperança. Feia dies que no dormia a casa, el seu apartament era massa lluny del palau presidencial i volia ser el primer en assabentar-se de qualsevol comunicat que es fes. Molta gent li havia oferit un lloc on estar a canvi de feina, però ell s’havia negat en redó.

“Soc fort! No depenc de ningú!” Repeteix cada nit mentre es dorm entre cartons i es tapa amb les pagines salmó d’un diari vell que va trobar a les escombraries. I ja entre somnis sent la veu de la seva secretaria que li diu: “Ho sento senyor, però aquí diu que sobreviuen els millor adaptats.”

Adaptació (I)

L’Expert en Economia s’acaba el seu cafè mentre fulleja les pagines salmó. Tot sembla en ordre.  Sempre ha tengut una habilitat innata per a les inversions, però els darrers anys han estat sorprenentment bons, fins i tot pel que està acostumat. Pot ser aquest any es podrà permetre les vacances a l’illa privada que tanta il·lusió fan a la seva dona.

L’Expert en Economia és feliç, per fi el món és com Déu mana! Si fins i tot la Xina s’ha obert a l’economia de mercat! D’acord, Cuba es resisteix, però no és més que una petita part del món i ben segur que no li falta molt per fer el canvi. No està d’acord amb la gent que es queixa del capitalisme, no és culpa del sistema sinó de les persones que volen que els ho donin tot fet. Al tercer món el que cal és gent amb empenta, que no tengui por de córrer riscos. Ai… què seria d’ell si hagés de dependre dels altres?!

Però no passa res, l’Expert en Economia sap que els drets dels treballadors varen ser un mal necessari per guanyar la partida al comunisme. Ara que el món ha vist que el comunisme només du al fracàs,  aquests drets ja no són necessaris i el sistema que ell, i els que són com ell, han somiat per a un món perfecte, està més aprop.

L’Expert en Economia tanca el diari i avisa a la seva secretària que ja pot retirar l’esmorzar. S’aixeca per fer una ullada a la seva biblioteca personal. Llegeix el títol d’alguns llibres: Assajos sobre economia positiva, Capitalisme i llibertat… Li crida l’atenció un exemplar de L’origen de les espècies de Charles Darwin, no l’ha llegit encara. Recorda que ho va comprar quan era més jove i necessitava raons per convèncer-se que el capitalisme era la millor opció, l’opció més natural. Ja no li cal aquell llibre per saber que només els  forts sobreviuen,  ell és un dels forts!

L’Expert en Economia fulleja el llibre mentre la secretària entra per la porta. “Bon dia senyor,” diu “no sabia que l’interessàs la biologia”. “Només quan em dona la raó!” respon ell. “La raó, senyor?”. “Sí, aquí diu que només sobreviuen els  forts!”. La secretària fa que no amb el cap “Ho sento senyor, però aquí diu que sobreviuen els millor adaptats”,  somriu, surt del despatx i tanca la porta.  L’Expert en Economia triga un moment en reaccionar, obre la porta i crida: “És gairebé el mateix!”.

A L’Expert en Economia li respon el silenci. Al principi pensa que la secretària deu ser a la cuina de l’oficina, fent nets els plats, però tampoc sent el soroll de la gent treballant. Camina obrint portes i la seva estupefacció va creixent a cada despatx buid que troba. Corre cap a la sala de juntes creient, volent creure, que hi trobarà la festa d’aniversari d’algun empleat. La sala també està buida.

L’Expert en Economia davalla al carrer. Veu als seus empleats aturats mirant cap al cel. De fet, el carrer està ple de gent mirant cap al cel. L’Expert en Economia aixeca cap i mira. Triga un moment en entendre el que està passat, però no hi troba cap altra explicació:

Plouen doblers!

Continuarà…

Festadelatardor

Avui hem anat a la Festadelatardor, ho escric tot junt perquè l’original s’escriu Herbstfest i no serè jo que separi el que  l’evolució lingüística ha unit. Na Dona Invisible ens ha acompanyat i ho explica al seu blog.

Després de viure quatre hiverns aquí no veig molt clar això de celebrar la tardor. A Mallorca ho veuria normal, ens basta ben poc per deixar les nostres obligacions i fer una festa[1. Amb permís de la brigada antitòpics]: “Has dit que arriba la tardor? Tenc una idea…” i quan acaba el cap de setmana maleïxes als creacionistes per no permetre que l’ésser humà s’adapti a la ingesta massiva d’alcohol.  Ai… quin temps quan anava de festa universitària en festa universitària,  gastant-me els pocs dobler que guanyava la meva família en combinats i altres substancies[2. D’acord, d’acord… nomes he anat a una festa universitària, i vaig beure un laccao ], no com la joventut irresponsable d’avui en dia, que es s’hi gasten els seus propis doblers!

Ja hi som, de nou divagant, tornem cap a Àustria.

Com deia, després de viure l’hivern vienès algú m’haurà d’explicar això de fer una Festadelatardor. I no me val això de dir que la Mare Terra ens ha obsequiat amb una collita abundant i per això feim una festa. No cola, d’això s’en diu Festadelacollitaabundantqueenshaobsequiatlamareterra. A mi no m’entabanaran amb paraules boniques, que els mallorquins n’hem après molt amb en Jaume Matas!

La meva opinió és que fer una Festadelatardor te molt a veure amb un sopar d’empresa. Ningú vol celebrar res amb el seu cap, però més val fingir que te’n fa ganes si no vols que et compliqui la vida. Més que una festa, sembla un sacrifici perquè la tardor i l’hivern s’enrotllin cantidubi i no ens toqui molt els…. nassos . Supòs que la “festa” te el seu origen en sacrificis humans, preferentment humans del sexe femení i verges, a la Mare Terra per demanar bon temps, i que actualment, després de l’era industrial, la Mare Terra ha decidit  que l’ alcohol és més adient que la sang.

Així, cap al final de la festa i alcoholitzada al màxim, la Mare Terra ens ha estes el seu braç per les espatlles i en ha dit: ” Tú… tú eresh mi mejjjor apigo… te quiero musho tio!… tú nunca m’hariash daño ¿ferdad?…” Algú li hauria de dir a la Mare Terra que no esta bé vomitar sobre l’espatlla del seu “mejjjor apigo”, que igual s’enfadarà i començarà a deixar l’aigua córrer mentre se renta les dents.

A qui pugui interessar

Ja fa temps que volia escriure aquestes línies, avui crec que he trobat les forces.

Varem començar aquest blog com una manera de mantenir el contacte amb la gent que varem deixar enfora. Poc a poc les xarxes socials han anat prenent més importància i hem apres a mantenir a contacte d’una altre manera.  Si ara mir enrere veig que una part de la nostra vida escrita  està perduda: al Facebook és molt fàcil conversar amb la gent, però quan vols recuperar les converses de fa temps la cosa és mes complicada.

Ara fa poc més d’un mes, vaig perdre a la meva padrina. Encara que la padrina tenia 96 anys, va ser un cop dur: quan el seu home va morir vaig passar tots els estius amb ella i, després de la mort de la meva mare, ens varem fer companyia fins que na Mercè i jo varem sortir de Mallorca.

Això me va fer pensar molt: una de les coses que més enyoraré d’ella, a més de que ens discutíem per qualsevol cosa ;), és tot el que contava del seu passat. Cada cop que parlava de quan feia feina de criada o de com va viure la guerra era com conèixer una part del que soc.  Era molt millor que qualsevol llibre d’història. Quan ella ho contava feia real tot el que els llibres nomes poden contar amb paraules.

No puc evitar pensar amb totes les preguntes que ja no li podré fer. De la mateixa manera que va passar amb ma mare, no nomes he perdut algú a qui estimava molt, he perdut també l’oportunitat de consultar la meva història.

A finals de febrer arribarà a les nostres vides algú que potser es farà preguntes sobre nosaltres en ser gran, esper que aquest blog li serveixi per veure que potser no li calia saber segons quines coses dels seus pares ;).