Irracionalitat imperfecta

Si agafam el perímetre d’ una circumferència i el dividim pel seu diàmetre, el resultat, sigui quina sigui la circumferència, ens donarà el número  π.  Els primer registre del coneixement d’aquesta constant data del segle 26 a. C.  als dissenys de les piràmides de l’Antic Egipte (li donaven el valor 3,142857142857 ).  La notació amb la lletra grega π prové les paraules “περιφέρεια” (perifèria) i “περίμετρον” (perímetre) d’una circumferència i va ser utilitzada per primer cop per William Oughtred i popularitzada per Leonhard Euler. Arquimedes va ser el primer que és va esforçar en donar una aproximació precisa del valor d’aquest número i… començà la bogeria.(Eureka!)

π és un nombre irracional (” Ei π! anam a fer unes cerveses?” “No, que no m’agrada trepitjar caragols.” “…?”) això vol dir, entre altres coses, que després del 3’… hi ha infinits números i que no és repeteixen seguint cap període.  Mola, eh?  De tota manera no ens hem de preocupar, no cal memoritzar-los tots. Si tenguéssim una circumferència de la grandària de tot l’univers observable i  volguessin calcular el valor del seu perímetre amb una precisió de la grandària d’un protó, nomes ens calen 43 dígits exactes de π.

A Internet, emperò, hi podeu trobar webs amb aproximacions de π de billons de decimals, i per què?  Perquè desprès del 3’… hi ha Déu!

No, no m’estic tornant boig (ja no), al llibre Contact, de Carl Sagan  (spoiler!), quan la protagonista demana a l’extraterrestre si els seus tenen alguna religió, ell contesta que estan meravellats pels misteris que s’amaguen als decimals del nombre π.

Com a matemàtic, a mi π me mola que te cagues, mirau sinó la coca de moniato que varem fer el darrer cap d’any!

Però, també com a matemàtic, he après el perill de cercar respostes només als nombres i deixar de banda les altres maneres d’entendre el món.

Avui en dia, on la “ciència” econòmica es postula com a solució a la corrupció política, hem après a entendre el món a través de la macroeconomia,  l’euribor, la cotització euro-dòlar, el preu del barril de Brent i, en definitiva, de models econòmics.  Ens volen fer creure (ens han fet creure) que les ideologies són cosa del passat i que els governs, lluny de fer-se càrrec dels ciutadans, han de ser eficients econòmicament. No hi ha més objectiu que el creixement econòmic, encara que pel camí hi quedin els ciutadans i la democràcia.

El models econòmics imperants es basen en mons on l’egoisme és l’única variable del comportament humà a tenir en compte, però els models fallen, les crisis arriben sense remei i els capitalistes donen excuses. Les persones no som perfectes, les persones som uns egoistes imperfectes, ens conformam amb 43 decimals.

Feliç dia de π!!