A Viena, el maig sol ser bastant agradable. Enguany el mes ens ha duit bon temps i mala salut. Hem passat bastants dies a casa vegent el sol només per la finestra.

Ara, però, ja començ a sentir-me sana. Una cosa és estar sana (i jo ja ho estava des de fa bastants dies), i una altra cosa és sentir-s’hi.

Ahir al matí vaig anar a berenar a casa d’unes amigues. No us ho perdeu: a més de croissants i fraules, hi havia xampany (a les 10 del matí!). Vam passar una estona ben agradable  a la seva terrassa entre rosers, mèrleres i corbs, xerrant de com les imatges obtingudes per satèl·lit ajuden als inspectors de centrals nuclears de les Nacions Unides.

Després de tres hores al sol, ara tenc un nas bicolor: la part d’adalt (que me tapaven les ulleres de sol), és blanca, i la part d’abaix, és bastant morena.  Tenc la vainilla i la xocolata. Només me falta la fraula per tenir la cara com un gelat de l’Hiper Loryc.

Aquesta fotògrafa es va passejar pel meu barri ahir i va fer fotos d’un passadís entre Lerchenfelder Strasse i Neustiftgasse, una mena de pati interior que comunica dos carrers. Una drecera vienesa.  Vaja, una Durchhaus.

Quantes vegades he passat per aquesta Durchhaus per anar cap al setè districte, i encara no he anat mai ni al restaurant Monasteri ni al cafè Kandinsky! Així que, feis-me un favor: la propera vegada que vengueu a Viena, m’heu de dir: “Mercè, ‘nem al Kandinsky!”