Fa dos dies estàvem al sofà mirant la tele a les fosques i la llum d’un llamp ens va fer girar cap a la finestra. El que vàrem veure no ens ho esperàvem.

Després de discutir-ho una estona varem arribar a una conclusió: o la pluja era molt lleugera, o bé estava nevant. El meu esperit científic, però, va anar més enllà. Fent un gran esforç vaig aixecar-me del sofà i vaig comprovar el que sospitàvem: el carrer era blanc de neu!

Nosaltres que  ja somiàvem amb berenar al parc tirats a la gespa…

Això me va recordar un parell de fotos que vaig fer per febrer, a una de les meves caminades cap a casa.

El Danubi.

Petjades d’ocells que no saben emigrar.

El negoci d’algú molt optimista.

Al matí na Mercè va descobrir que, com diu una dita de per aquí, “Schnee, der erst im Märzen weht, abends kommt und morgens geht” (Neu que cau al març, el capvespre ve i al matí se’n va) .