Aquest darrer any m’he acostumat a tornar a peu a ca nostra cada vegada que he de tornar de les Nacions Unides. Com que les meves classes d’alemany es fan allà, hi vaig molt sovint i, de tant en tant,  entr a botigues noves a fer una ullada o me perd intentant trobar rutes alternatives.

Sol caminar una hora i mitja llarga i he de confessar que alguns trams del camí són realment avorrits. No m’importa, però, perquè duc torta el meu reproductor d’àudio ple de podcasts dels que et provoquen somriures misteriosos que fan que els altres vianants et mirin com si fossis boig.

Avui la ruta que he seguit ha sigut molt diferent de la que faig normalment. La vaig descobrir la setmana passada i, com que avui tenia ganes de contar coses, hi anat amb la càmera preparada.

Avui no he vist botigues i el final del camí estava a poc més de 10 minuts de l’inici. Ara bé, he estat una hora i tres quarts per arribar-hi.

La setmana passada em vaig sentir casi tan perdut com el primers dies a Viena. La ruta, ara ja ho se, va d’una de les illes del Danubi a una altra. El camí no és gens eficient, però no t’hi trobes cotxes, semàfors, ni gent que s’et creuï.

Avui era un d’aquells dies dels que te planteges córrer a comprar un llum contra la depressió hivernal dels que venen per aquí a les tendes. L’experiència de caminar entre els arbres, amb el riu envoltant-te, però, és més efectiva que qualsevol llum artificial.

Vaig llegir a Und komisch spricht das Murmeltier… que trobar-se de cara amb animals a la natura ens fa sentir més alegres. Sembla que aquí ho saben prou bé i a la illa del Danubi fan trampes i els hi deixen menjar.

Ja fris de tornar a perdre’m.