Estimats amics, un diumenge que NO vam quedar a ca nostra fent el vago és cosa poc freqüent i, per tant, digna de menció al blog.

Però primer, us vull agrair el comentaris que vareu fer a les nostres entrades des de Nova Zelanda. Ens varem sentir molt acompanyats i contents de tenir-vos al nostre costat, encara que fos virtualment. Moltes gràcies Marona, Biel, Tolita, Johanna, Macu, Maria, Ana, Susannah, Dani, Marcela, Raquel i Pepe!

Quan la previsió del temps per a un dia de mitjans gener a Viena diu que demà farà sol i, a més, resulta que aquest “demà” és un diumenge, cal treure les sabates de caminar, fer-les netes, preparar bocatas i recórrer a aquella amiga que se defineix com a “outdoorsy” per demanar-li: “on anam demà?”.

Na Cheryl, sempre disposta a aprofitar al màxim el temps que passa a fora de l’oficina, va suggerir la zona de Neuwaldegg, a l’est de Viena. Una de les coses que més m’agraden de Viena és que pots agafar el transport públic, sortir de la ciutat i plantar-te enmig de la natura en poc temps. En trenta minuts en Jaume, na Cheryl i jo havíem davallat del tramvia 43 i erem aquí:

A la ciutat, ja feia dies que la neu s’havia fos, però aquí encara havia llacs congelats:

I camins amb “escarchita”:

En Jaume i na Cheryl caminen per la vorera, perquè el centre del camí ja l’havien trepitjat moltes persones, amb la qual cosa la neu s’havia convertit en gel. Això, però, no impedia als intrèpids austríacs (rassa valenta on les hagi) passejar amb els cotxets de bebès o fer fúting, fins i tot en les capavalles.

El més impressionant, però, va ser veure el sol (ja l’enyoràvem):

Després de dues hores i mitja de caminar, na Mercè pensava: “Perquè no m’hauré quedat al meu sofà, tapadeta amb una manta?”, i en Jaume: “Crec que després de tantes hores fora de casa, el meu coixí favorit del sofà haurà perdut la forma del meu cul”.