Era mitjanit passada i jo gaudia del meu darrer vespre d’estiu a Mallorca mirant el televisor amb els llums apagats i les finestres obertes.  De sobte una ombra va passar ràpidament per davant els meus ulls i, després de voltar per l’habitació, es va aturar sobre la respatlera d’una cadira. Uns ulls grossos i desconcertats em van mirar.

Bon vespre senyor mussol, vaig dir, no esperava la seva visita. Ell no em va contestar però em mirà encuriosit, la saviesa popular no fallà en això: els lloros parlen i els mussols escolten. Quan va veure que l’únic ratolí que li podia oferir era el de l’ordinador, va decidir marxar … cap al bany.  Al principi vaig pensar deixar-li un poc de privadesa, però després vaig decidir explotar la meva vena de paparatzi i agafar la meva càmera (si volia privadesa que hagués tancat la porta, no?).

Nomes vaig fer una fotografia, en veure el flaix es va posar nirviós i no m’agrada molestar a altres éssers vius si no és estrictament necessari. Varem arribar a un acord: ell deixava que l’envoltàs amb una tovallola i, a canvi, jo li ensenyava el meu balcó.

Bona nit Jaume, va dir mentre volava cap a la fosca i jo el mirava amb ulls grossos i desconcertats. Bona nit senyor mussol.