Fora de servei

Avui horabaixa, com cada diumenge, tocava anar a la piscina. Hem practicat la natació amb obstacles, perquè amb aquest dia de juliol tan asolellat, la piscina estava pleníssima de gent que se’ns creuava a la nostra trajectòria.

De tornada cap a casa, al metro (en Jaume capficat al seu llibre, jo dormitant), ha entrat un senyor d’uns 40 anys, eixut, amb una maleta, una motxilla i una cara… com ho diria? Semblava que els músculs de la seva cara estaven molt en forma.

També duia un “bombín” amb una flor de tela a una banda i un cartell a l’altra banda que deia “Pallasso fora de servei”. Aaah, ara entenc això dels músculs facials acostumats a moure’s.

A la següent estació, s’han assegut davora el pallasso un nin d’uns cinc anys amb sa mare. Abans encuriosida, i ara veritablement interessada, he observat dissimuladament al pallasso. Tenia un nin davora! Fins a quin punt estava fora de servei?

Els músculs han començat a treballar de valent. El nin, amb expressió seriosa i un tant tens, com si fos davant un professor, li contava alguna cosa. Ell ha aixecat les celles gairebé fins a la línia on li començaven els cabells. El nin feia un gest amb la mà, per explicar-li millor el que deia. Ell ha tret el llavi inferior, ha baixat els costats de la boca i ha obert més els ulls, com per dir: “impressionant!”. Quina gamma d’expressions sense dir ni una paraula! Jo que em guany la vida pensant que la llengua és la forma de comunicació més perfecta…

A la següent aturada, en Jaume i jo hem davallat del metro i no hem pogut seguir més la conversa. Sembla que no estava tan fora de servei!