De tant en quant, me toca fer feina de nit. Començ s’horabaixa (per exemple, a les cinc) i acab a una hora indeterminada de la matinada traduint documents que s’han redactat i negociat durant el dia i que s’han d’aprovar o seguir negociant el dia següent. La setmana passada, va ser per aquests tipos. No m’agrada fer feina de nit. A partir de les deu del vespre faig unes traduccions igual que si estigués sota la influència d’un parell de whiskeys: potser no molt ortodoxes, però sí bastant creatives.

L’avantatge dels torns de nit és que puc explorar com és Viena durant un dia feiner. M’agrada anar a dinar a algun lloc nou, com aquest:

O com Orient Occident, on en Jaume i jo vam anar dijous passat i on vam dinar això:

És un restaurant amb parets de vidre, com si fos un hivernacle. Com que la casa on vaig passar la meva infantesa era un soterrani, me fascinen les finestres, i si les finestres van del terra al sòtil i també formen tot el sòtil, encara millor. L’ensalada amb bocins de pollastre és un plat omnipresent a Viena.

Després de dinar, en Jaume i jo vam anar a una de les piscines més antigues de Viena. Aquesta pàgina web la descriu bé:

While architecturally pretty, the lack of lane lines meant that lap swimming was a contact sport.

És a dir, que els austríacs semblen no tenir gaire cultura piscinera i se llencen a nedar a tort i a dret sense mirar a qui se’n duen per davant. La vostra humil servidora va tocar diverses parts fofes de l’anatomia d’uns quants desconeguts i va haver de fer ràpides i improvisades fintes subaquàtiques per evitar encara més contacte físic no sol·licitat.

Quan el sol ja es ponia, vaig arribar a l’oficina, vaig traduir unes quantes paginetes, vaig arribar a casa a les tres i mitja de la matinada i, al dia següent, vaig berenar-dinar aquests crêpes que en Jaume, sol·lícit cònjuge, me va preparar: