I ara estam aquí engabiats, i de pas ens han fitxat.

Al manco tenim Wifi de franc, nenaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa.

Això ja s’acaba. D’ençà que varem partir de Queenstown hem estat un mica tristos contant els dies que ens quedàvem a Nova Zelanda.

El dilluns va ploure tot lo dia. Varem veure alguns llacs, algunes cascades i molts de boscos de falgueres. Varem arribar xops al nostre destí: Franz Josef Glacier, glacial que va redescobrir un austríac (els maoris ja sabien que era allà) i per això du el nom de l’emperador austríac. El recepcionista del nostre hotel ens va rebre amb un “Welcome to the West Coast”, donant a entendre el que ens podíem imaginar després d’estudiar tants de dies el mapa: la serralada de l’Illa Sud atura tots el núvols i, de pas, tota la pluja es queda a la costa oest.

El matí varem anar a veure el glacial. Ho varem veure molt poc, com es veu a la foto els núvols gairebé ho tapen totalment.

De camí cap al nostre hotel de Hokitika, poble famós per la seva artesania de jade, varem veure, per fi, un senyal per avisar de no atropellar els kiwis (animal, no fruita).

També vam passar per Ross, un poblet on no pots fer ponting però sí que pots cercar granets d’or.

Avui som a Christchurch, el nostre destí final abans de tornar a Viena. Aquí la màgia de les muntanyes, que ja hem deixat enrere, fa que gaudim del bon temps a les terrasses dels cafès. Ara hem tornat el cotxe i ens preparam per aprofitar les nostres darreres hores de primavera.

En tornar ens espera el Nadal amb els seus dies curts i les seves llums per fer la foscor més enfora. Aquí, a Nova Zelanda, no els cal omplir de llums el carrer, el sol basta per veure la llum del Nadal.

Ja som aquí de nou, no penseu que no ens en recordam de vosaltres. Avui és el primer dia que ens podem aturar una mica per a recapitular.

Divendres varem tenir un dia molt llarg, varem estar conduint unes 7 hores i mitja, amb moltes pauses és clar! Però va fer un dia molt bo i varem aprofitar per fer moltes coses. Varem passar a veure el lloc on era Edoras a LOTR.

Varem veure llacs preciosos que ens varem deixar fora alè.

I el vespre varem veure pingüins que tornaven a casa després d’un dia de feina cercant menjar a la mar. Com que (com en el cas dels kiwis) no ens deixaren fer fotos amb flaix, varem fer una foto a aquest senyal.

Dissabte varem anar cap a Queenstown. Pel camí en varem aturar a un antic poble miner que actualment té 6 habitants.

I després varem aturar-nos a veure uns dels rius que varen fer servir com a riu Anduin a LOTR.

Avui, com que no havíem de canviar d’hotel, ens hem pres el dia amb més calma: el matí ens hem aixecat tard (8 i mitja ) i hem fet una volta per Queenstown.

L’horabaixa ens hem anat a Arrowtown, on hem vist;

Unes cabanes d’antics cercadors d’or xinesos.

El lloc on a LOTR n’Arwen va aturar als Nazgûl quan la perseguien per capturar en Frodo (a la peli, perquè al llibre va ser un altre elf i no n’Arwen)

I el lloc on, també a LOTR, n’Isildur va perdre l’espardenya l’anell.

Ara anam a dormir, que demà ens espera un camí molt llarg.

Uf,  aquesta vegada ha costat trobar una connexió decent, però aquí ens teniu de nou!!

A veure… on ens havíem quedat? Ah sí, fa quatre dies que som a l’Illa Sud de Nova Zelanda.

El primer dia, dilluns, ens va ploure. Per això varem passar de la ruta paisatgística i varem anar a cobert. Varem passar per Nelson -una ciutat molt modernilla- on -curiosament- es troba la joieria on es va fer l’anell els anells “Únics” de LOTR. El dia no va donar per a més, així que varem anar a dormir prest.

Dimarts va tocar veure llacs. No te queda molta més opció quan per arribar al teu destí has de creuar una zona que es diu Nelson Lakes. Més tard varem tenir sessió d’aigües termals. De la segona cosa no tenim fotos perquè no volíem banyar sa càmera .

Ahir, dimecres, varem anar a Kaikoura, un poble costaner que s’ha fet famós com a destí turístic per la seva biodiversitat. Per exemple, ahir horabaixa varem veure foques de molt aprop. Però molt, molt!!!

I avui al matí… hem nedat amb dofins!!!!!!!!!

Ens han explicat que, per a què els dofins s’interessassin per nosaltres, havíem de cantar. Al principi he fet renous sense sentit sense gaire èxit. He pensat que a jo tampoc m’interessaria algú fent renous aguts i vestit amb una roba que ressaltés el seu greix corporal i he decidit canviar d’estratègia: Ses Spice Girls han funcionat millor (potser els dofins no són tan intel·ligents); gràcies a Déu, tenen bon gust i en Manolo Escobar gairebé els ha fet desaparèixer; finalment, sa marxa imperial (Star Wars) combinada amb sa cançó d’Indiana Jones, ha tengut un èxit sense precedents: fins a 4 vegades un dofí m’ha envoltat per veure qui podia ser tan friki!

Na Mercè també n’ha vist de molt a prop, ella ha tengut la sort que se li acostassin dofins petits. Suposam que ses mamàs dofins nomes els deixen jugar amb els humans de la seva mida .

El següent diàleg il·lustra la teoria que hem deduït per explicar perquè na Mercè ha vist dofins bebés i en Jaume no:

Dofí petit: Mama, ¿me dejas ir a ver a los humanos un rato?

Dofí mare: Bueeno, pero sólo a uno pequeñito, ¿vale?

Com que hem quedat que a dins l’aigua no podem fer fotos, només tenim la foto d’abans…

i de després.

P.S.: Per als qui enyoràveu el ànecs, aquí en teniu un que, com nosaltres, fa vacances.

Demà agafarem el ferry cap a l’illa del sud. Hem estat un parell de dies desconnectats, però a la fi hem trobat un hotel decent .

Dijous varem ser a Napier, una ciutat que va patir un terratrèmol i va  ser reconstruïda seguint l’estil Art Deco. Allà varem trobar una botiga de comerç just que varen obrir nomes per nosaltres .

Divendres varem anar al parc natural Tongariro. A aquest parc hi ha la muntanya que va fer servir de Mont del Destí a la pel·licula del Senyor dels Anells (LOTR).

Volíem pujar fins el cim a tirar l’anell, però els orcs no ens varen deixar passar. A més, l’anell és meu… el meu tresooooor.

Avui hem arribar a Wellington, la capital de Nova Zelanda, i hi hem passetjat una bona estona.

A Wellington hi ha el Mt. Victoria, el parc on el hobbits es varen amagar del Nazgûl quan varen sortir de La Comarca. FUGIU DEL CAMÍ!!!

En tenir internet ens veim!

Aquest títol pot servir tant per dir que en G. W. Bush és el dimoni, com per dir que acabes d’arribar a Rotorua.

Rotorua és una ciutat famosa per les seves aigües termals que fan, entre altres coses, que hi pugui haver guèisers com aquest de la foto.

A Rotorua també hem tengut l’oportunitat de conèixer una mica millor la cultura Maori,

i, també, de veure kiwis (l’animal). Com que els kiwis són animals nocturns, no ens han sortit bé les fotos, però en tenim una d’un núvol que s’hi pareix prou.

Avui soc una mica més friki, avui he estat a hobbiton. Si… envejau-me… adorau-me… i potser ni fent-ho, us deixaré que beseu els meus peus peluts de hobbit. Perquè els meus peus han trepitjat la casa den Bilbo i en Frodo… i molta merda d’ovella.

Per si algú és fanatic dels kiwis, la fruita, na Mercè s’ha fet una foto dins un! Frikis de les fruites, tremolau!!

Demà, si podem, més!

Primavera, hemisferi sud, GMT +13 h, condució per l’esquerra i canvi de marxes automàtic… però l’aigua del water gira cap el mateix costat.

Aquest és un resum com qualsevol altre del que us podeu trobar a Nova Zelanda. Però no crec que li faci justícia. De totes maneres, només duim dos dies aquí i no crec que puguem contar-vos moltes més coses.

Ahir varem veure Auckland. Va ser una visita ràpida i amb el jet lag que ens empenyia.

Allà na Mercè i jo varem començar a escriure un diari per no perdre el fil del que ja hem fet. Com que no tendrem internet a mà tots el dies, creim que serà la millor manera de poder-vos fer un bon resum de tot el nostre viatge en arribar a Viena.

Això no vol dir que no anem escrivint al blog de tant en quant, però arribam a l’hotel tan tard que les nostres neurones no donen per explicar-ho tot així com voldríem.

Avui hem voltat per la península de Coromandel, on hem vist boscos de falgueres i moltes platges banyades per l’oceà Pacífic.

Al final del dia ens hem aturat a Hot Water Beach, una platja a sota de la qual hi ha una roca calenta (170 graus) que encalenteix l’aigua. Normalment la gent lloga una pala i fa un clot perquè s’ompli d’aigua i quan s’encalenteix s’hi afiquen dintre. Nosaltres, que hem fet tard per llogar una pala, ens hem conformat ficant el peus a un clot abandonat.

Hem Varem sortir de l’aeroport de Vienna dissabte a les 17.15h. Hem arribat a Hong Kong a les 16.36 del diumenge. A Viena són encara les 10.36 del matí. De totes maneres és molt de temps :S.

Ara estam seguts a la zona wifi mentre discutim sobre els viatges en el temps. Perquè, si no us heu fixat, el nostre viatge no es només cap a Nova Zelanda, sinó també cap el futur (12 hores al futur, per ser exactes).

Hem fet la meitat del viatje, a veure com suportam el que ens queda.

Demà horabaixa partim cap a les antípodes.

Ja tenim ses maletes fetes, hem buidat la gelera de productes “perecederos”, hem fet un “listening” d’anglès amb accent australià/neozelandès i hem aficat a la bossa un llibre den John le Carré i un altre de na Marian Keyes, que segur que ens ajudaran a passar l’avorriment del vol. També hem perfeccionat la nostra tècnica de pelar kiwis.

Quan trobem connexió, ens mantindrem en contacte amb vosaltres.