Doncs me vaig passar tot el dia d’ahir rescatant de la meva memòria una i una altra vegada cada record, cada moment compartit i cada comentari fet per la meva companya de classe de francès, austríaca, sis mesos més major que jo. He “escanejat” les seves paraules, la seva forma de vestir i fins i tot la seva manera de caminar entre les banderes de la plaça de les Nacions Unides, dirigint un grup de visitants al qual feia de guia. He estat cercant pistes, he intentat ajuntar tota la informació que tenc d’ella com si es tractàs de peces d’un puzzle, en fi, he provat de trobar un sentit, però he d’admetre que no vaig saber veure, ni per un segon, que era davant d’una persona que estava pensant suïcidar-se.

Duc deu minuts davant aquesta pantalla d’ordinador i no se m’ocorr cap manera d’acabar aquest post.