Enguany he anat a Mallorca quatre o cinc dies per Pasqua. Quan estic a Mallorca, suposadament de vacances, mai aconseguesc relaxar-me del tot.

Quan estic fent un cafè amb els amics, pens que hauria d’anar a veure els meus pares i la meva padrina. Quan estic amb la meva família, pens que hauria de passar temps amb els amics, perquè no s’oblidin de jo per viure lluny. Quan estic molt de temps fora de casa, pens que m’agradaria descansar una estona tota sola i llegir els llibres que duc endarrerits, i quan estic a casa llegint, pens que això ho puc fer a Viena, i que hauria de sortir i veure què hi ha de nou pels carrers d’Inca. Però si vull anar a Inca, he d’agafar el cotxe, i només de pensar que he de menar, ja m’agafa mal de panxa.
Total, que faci el que faci, sempre tenc sa impressió d’estar decepcionant algú (inclosa jo mateixa), i no aconseguesc relaxar-me (“Això és la definició d’estrès”, me va dir una amiga quan li vaig explicar). Per això m’agrada tornar a Viena i començar de nou a treballar, cosa que me fa sentir “bitxo raro”.

Hi ha hagut algunes coses, però, que m’ha agradat molt fer aquests dies. Una ha estat xerrar de moltíssimes coses amb na Cati, que va venir de Barcelona. L’altra ha estat fer panades amb mon pare i ma mare. Per als no mallorquins que visitau el blog, us he posat unes quantes fotos del procés de fer panades. Aquest any no hem fet cocarrois (allò que duu el nostre amadísim president damunt el cap).

Abraçades!