Panades

Enguany he anat a Mallorca quatre o cinc dies per Pasqua. Quan estic a Mallorca, suposadament de vacances, mai aconseguesc relaxar-me del tot.

Quan estic fent un cafè amb els amics, pens que hauria d’anar a veure els meus pares i la meva padrina. Quan estic amb la meva família, pens que hauria de passar temps amb els amics, perquè no s’oblidin de jo per viure lluny. Quan estic molt de temps fora de casa, pens que m’agradaria descansar una estona tota sola i llegir els llibres que duc endarrerits, i quan estic a casa llegint, pens que això ho puc fer a Viena, i que hauria de sortir i veure què hi ha de nou pels carrers d’Inca. Però si vull anar a Inca, he d’agafar el cotxe, i només de pensar que he de menar, ja m’agafa mal de panxa.
Total, que faci el que faci, sempre tenc sa impressió d’estar decepcionant algú (inclosa jo mateixa), i no aconseguesc relaxar-me (“Això és la definició d’estrès”, me va dir una amiga quan li vaig explicar). Per això m’agrada tornar a Viena i començar de nou a treballar, cosa que me fa sentir “bitxo raro”.

Hi ha hagut algunes coses, però, que m’ha agradat molt fer aquests dies. Una ha estat xerrar de moltíssimes coses amb na Cati, que va venir de Barcelona. L’altra ha estat fer panades amb mon pare i ma mare. Per als no mallorquins que visitau el blog, us he posat unes quantes fotos del procés de fer panades. Aquest any no hem fet cocarrois (allò que duu el nostre amadísim president damunt el cap).

Abraçades!

Aventurers?

A la fi tenim un cap de setmana lliure, a casa, després de dos caps de setmana vagant pel món. I per celebrar-ho, m’he posat malalta. Estic refredada i he descobert, en aquesta ciutat tan cafetera, que un xut de cafeïna me funciona molt millor que un Frenadol.

En Jaume i jo estam tan contents de poder passar dos dies fent el gandul sense sortir de casa que cada vegada tenc més clar que el títol d’aquest blog, “aventurers”, no ens defineix gens. Per complicacions tècniques, no canviarem el nom però, només per curiositat, amb quina paraula ens definiríeu vosaltres?

Al principi era fàcil escriure apunts per contar-vos totes les coses noves que ens passaven a Nova York. Ara, la veritat és que ja no sé què contar-vos. Tot i així, us promet escriure més sovint i xerrar-vos de la nostra vida quotidiana a Viena. Encara que no seran aventures, esper que els meus posts us agradin i que faceu molts de comentaris per saber què us interessa i què us avorreix.

Com a inspiració, tenc aquest blog en què les dues presentadores d’un programa de ràdio xerren sobre les seves vides. Una no s’atura de repetir com estima de molt al seu home (ecs) i l’altra fa fotos i més fotos de les galetes i tartes que cuina cada cap de setmana, però que ni tan sols tasta: http://www.whateverradio.com/website/blogs.php Dic que me serveix d’inspiració perquè aquestes dones no expliquen coses gaire interessants i, encara així, estic enganxada als seus posts.

Com que encara estic sota els efectes de la cafeïna, començ ara mateix a escriure! Abraçades!