“Per què??” És la pregunta que em fan quan dic que en Jaume i jo hem començat a estudiar japonès. Supòs que ens va cridar l’atenció que hi hagués un curs curtet a la ONU, i vam decidir provar, per curiositat. Per altra banda, qui no ha pensat mai lo xulo que seria poder desxifrar els estranys símbols i dibuixets que veus als manuals d’instruccions o al final dels capítols de Heidi? (Només jo? Deu ser que això només els passa als traductors.)

A en Jaume li va engrescar sa idea i des de fa dos dies som companys de classe per primera vegada (el curset prematrimonial no compta, havia tongo des del principi perquè en Jaume tenia bo amb el capellà).

Si ens haguéssiu enregistrat amb una càmera de vídeo durant les dues classes que ja hem tengut, hauríeu vist en Jaume ben atent i divertit, com si li contassin un xiste boníssim durant una hora i quart, i a mi, amb la boca mig oberta, també durant tota la classe, perquè aquesta és la meva cara de prestar atenció i concentrar-me molt.

Hem escrit els nostres noms en caràcters japonesos i també els noms dels nostres cans. El meu nom sona com a “merutsedesu”, sempre posen “us” de relleno.

La seño acaba cada classe ensenyant-mos a fer una figureta d’origami (doblegar paper). De moment hem fet el capell d’un samurai (!) i un globus (!!). I mirau per on, dissabte farà un any que ens vàrem casar i farem les noces de paper.