Na Mercè es posa molt contenta quan arriba el seu aniversari. Supòs que la gent la trobi més jove del que realment és deu influir una mica en això. Ja veurem que passa si algun dia la gent no la troba tan jove .

Aquesta vegada se va autofer (bonito palabro) una coca de pastanaga recoberta amb una capa de crema de vainilla. Bé, realment no era de pastanaga, pastanaga. Era una d’aquestes coques que nomes se li ha d’afegir aigua i llet i posar al forn, i a la capsa no deia que dugues pastanaga, sinó trossets de una cosa amb aroma de pastanaga, color de pastanaga i textura de pastanaga. Meravelles del progrés supòs .

Sa coca ens la varem menjar a mitges na Mercè i jo (no tota el mateix dia!!!). Si en volíeu haver vengut! Bé, realment a mitges, a mitges tampoc. Recordau el còmic ” Asterix i Cleopatra” quan n’Obelix fa parts d’una coca? Idò, en aquest cas, jo faria el paper d’Obelix. Que a na mercè desprès del tercer tros li vengueren els remordiments i a jo… els mordiments.