“A veces leo betsellers, no me importa, pero lo del tipo que se escapa de la cárcel de Andorra gracias a un terremoto que la derriba y llega hasta Navarra…”
Pepe(hola Pepe!), a un sopar a Brooklyn(o sea).

Avui na Mercè i jo hem anat a veure “El Codi Da Vinci”. La pel·licula, no el llibre, quina gràcia tendria anar a mirar un llibre? Reconeguem-ho, si el llibre no és molt bo, que podem esperar de la pel·licula? Al manco el llibre es feia llegir i t’ensenyava coses (si sabies distingir sa realitat de sa ficció). La pel·licula és quasi tota la ficció del llibre i poca cosa més. El llibre es banyava donant dades que a la pel·licula es donen com a teories i, per tant, no com a fets. El que vull dir, en resum, és que a la pel·licula li manca tot el que me va atreure del llibre: les dades.

Així i tot, si heu llegit el llibre i anau a veure-la, pot arribar a ser divertit. Podeu contar el nombre de “ui”‘s, “ois”‘s que sa gent que no ha llegit el llibre farà en els moments crucials de la pel·licula. El que és més difícil és comptar el nombre de “Ala!”‘s just al final de la pel·licula (quan es moren tots ). Ja ho deia algú (diga-li algú, diga-li anònim): “Leer es para la gente que no tienen dinero para ir al cine!”