Avui fa 5 dies que soc per ca nostra de Mallorca. Sa diferència horària em fa tornar boig i paresc un zombi anat d’amunt per avall en pijama (sobretot amb el pijama den Garfield-Dracula que me varen dur els reis aquestes festes).

Quan ja no se on fer s’ou jec una estona al sofà, mir sa televisió i pitj compulsivament el botons del comandament a distancia amb l’esperança de trobar alguna cosa que me pugui agradar. Sol ser caparrut, don més d’una volta per cada canal confiant que els anuncis hauran acabat o que els quatre bojos que es pegaven crits sense sentit han començat a escoltar-se per donar exemple a la societat que ben segur els estarà mirant. Com diu sa meva padrina: “Els confiats van a l’infern”.

Aquests dies també he tengut temps per mirar el canal de televisió q els illencs estem pagant. M’he quedat ben decebut. No és només que les pel·lícules siguin en castellà, ni que facin una telesèrie sudamericana (en castellà evidentment), el q m’ha decebut més és el doblatge. Per el que he pogut veure es dona la feliç coincidència que les sèries que emeten doblades al “català de ses illes” s’emeten també per TVC en català estàndard i les que emeten en castellà no s’emeten a TVC. Així, davall el “Feim series amb sa nostra llengo” s’hi amaga un “El que noltros xerram no és català i el volem enfora”.

Quan s’usava allò de les targetes pirates del satèl·lit mon pare es va abonar. Gràcies a això vaig poder veure la televisió d’Andalusia, allà feien us de la seva varietat dialectal castellana a molts dels seus programes de televisió, però no record de cap sèrie estrangera que estàs doblada al “castellà d’Andalusia”. A la televisió andalusa ho tenien ben clar: Per què fer sa mateixa feina dues vegades? No és sa mateixa llengua? No ho entendrà tothom igual? Amb el castellà tothom ho te clar. Fins i tot quan s’importen “culebrons” sudamericans no les doblen al castellà d’Espanya, i això que tenen moltes paraules i expressions totalment diferents o, fins i tot, que no s’entenen a Espanya.

En canvi amb el català tots ens hem de tirar ses coses pel cap (qui diu tots diu sa classe política). Jo no tenc vergonya del català que xerr, aquest blog n’és una bona prova, però tenc una cosa clara: Si volem conservar sa nostra llengua ho hem de fer tots plegats.

Me’n vaig a posar una rentadora.