Capítol 8. Plàstic

Com que ja ha arribat el fred, he comprat un abric de plomes, un capell de llana, quatre parells de mitges per dur davall els calçons i unes botes de goma. En total, m’he gastat uns 420 dólars. En Jaume ha fet una despesa semblant. Aquesta ha esta la solució per enfrontar-nos al fred de Nova York, on ara no passam d’1°C la majoria dels dies i ha nevat tres vegades.

El vespre que varen arribar en Biel i na M. Antònia el primer aire americà que varen respirar va ser un aire de nit ple de floquets de neu que els queien damunt la cara i els cabells amb molta suavitat. Unes hores abans, en Jaume i jo, de camí cap a s’aeroport, varem botar d’alegria a Park Avenue en veure que nevava per primera vegada des que som aquí, varem mirar al cel davall els fanals de llum per veure la trajectòria dels flocs des del cel fins a la voravia i, en passar a prop d’un banc (per seure, no per guardar-hi doblers) just davant de l’estació Grand Central, varem treure la llengua per agafar-ne algun.

Tres hores després, vam sortir de Grand Central amb els nostres visitants, que ja havien aterrat. Amb una mà estiràvem les maletes i amb l’altra assenyalàvem cap a dalt aquí i allà, orgullosos: això és l’edifici Chrysler, allà és l’ONU, aquí hi ha la façana de Grand Central, per allà és ca nostra.

Al banc on en Jaume i jo havíem tret la llengua a la neu, hi havien deixat dues bosses enormes de plàstic. En tornar a mirar una segona vegada el banc, vaig veure que no eren bosses, eren les dues dones que sempre dormen aquí. Les hem vist unes quantes vegades. A l’agost, quan fa tanta calor com a Mallorca, o encara més, i vas pel carrer en calçons curts i camiseta a les onze del vespre, elles dormien assegudes al banc amb un abric ben fermat i amb la caputxa pujada. Si a l’estiu dormen tan abrigades, com ho fan a l’hivern?

Ho fan amb plàstic. Tenien els peus aficats a unes bosses de plàstic grogues, de la grandària més o menys d’una bossa de fems petita, i les havien omplit per complet amb més plàstic o potser amb cartrons o diaris, de manera que no es distingia on acabava la cama i començava el peu. Un poc més abaix del genoll s’havien aferrat les bosses grogues als calçons amb cinta aïllant platejada, d’aquesta tan gruixuda. Així no els entrava gens d’aire. Duien uns calçons d’una talla molt més gran de la que necessitaven i, una altra vegada, els havien “farcit” d’alguna matèria aïllant del fred. Havia més cinta aïllant per aquí i per allà, davant el pit, a les butxaques de l’abric a l’altura de la panxa, al coll. Amb la caputxa pujada, no duien bufanda ni se’ls veien els ullets o el nas. Havien agafat més bosses de plàstic, vaig creure veure que eren del supermercat que tenim més a prop de casa, aquest que fixa preus excessius per als habitants d’aquesta zona de Manhattan, que es poden permetre pagar una obscenitat pel lloguer. Havien agafat més bosses de plàstic, com deia, i les havien donat forma d’una tira. Se les havien col.locat una damunt l’altra, a sobre de la cara: la primera la barbeta, la segona a la boca i el nas, la tercera als ulls, la quarta al front. S’havien tapat la cara per complet, no veien res.

Durant la fracció de segon que les vaig estar mirant, em vaig fixar en tots aquests detalls, molt ràpidament, perquè una no es pot quedar mirant fixament als sense llar. Em fa por creuar-me amb la mirada amb algun d’ells perquè, si em mira, què pensarà de mi? Vaig sentir que aquelles dues dones podien veure’m mirar-les malgrat tenir els ulls coberts amb plàstic.

Totes dues abrigades igual, amb la cinta aïllant posada als mateixos llocs, de la mateixa manera. Aquestes dones no estan totes soles, sempre van juntes. Només de travessar el carrer podrien entrar a Grand Central, però en aquesta estació tan grandiosa, amb tant de marbre, amb unes vidrieres enormes i amb un firmament i constel.lacions pintades al cel ras, no hi ha cap sense llar, no sé per què, sincerament.

2 respostes a «Capítol 8. Plàstic»

  1. M’ha conmogut to el que has escrit.
    Crec que no hauriem de passar de fer algun comentari, tant sols perque quedi constancia que hem pensat per un segon com deu ser la vida aixi.

  2. No és que no hi hagi pobres a Mallorca, però a ses grans ciutats és exagerat. Record quan vaig venir a viure a Barcelona. No és tampoc comparable a NY, evidentment, però vaig quedar “esfaraïda”.
    Record un vespre, un des primers que passava a BCN. Venia de Passeig de Gràcia, passava per Portal de l’Àngel per anar cap a n’es barri Gòtic, on estava es primer pis on vaig viure. És un des barris més antics de sa ciutat, i hi ha de tot. Era febrer, i record com mirava a sa gent mig adormida a n’es bancs, o a n’es portals, o a n’es caixers. I jo passava per davant, sense mirar-los casi (també per lo mateix, no volia que ho notassin).
    I record que vaig sentir vergonya de jo mateixa, de passar de llarg, de no fer res per ells, comprenguent que eren persones, que tenien una història, que passaven gana i fred allà, davant jo, i jo era incapaç de fer res…
    És una sensació horrible. Jo no tenc gana.

Els comentaris estan tancats.