Avui na Tolita està una mica empipada amb la cambra de representats d’Estats Units (mirau-ho aquí ).

He llegit al seu post q alguns demòcrates pensen que : (més…)

Avui han vengut a sopar unes amigues de sa ONU de na Mercè. Na Marcela, de Bolívia, i na Martha, de Argentina, (surten a ses fotos q ens vàrem fer a s’Empire State). Totes dues varen aprovar es mateix examen q na Mercè i totes dues son traductores. Per tots els q vos demaneu si na Mercè és feliç a sa seva feina crec q el q vos contaré vos pot servir per q no vos torneu a fer aquesta pregunta durant molt de temps.

Voleu que vos conti com es una conversa de traductors? no? mala sort perquè avui és el que q toca.

Hem començat amb és sopar, primer en Jaume (i.e. jo) els ha ensenyat com és feia un pamboli, q com tots sabeu és: primer sa sal després s’oli i al final ho escampam bé amb sa tomàtiga , després han començat a xerrar de ses seves coses. “Ei sabeu on està Kiribati?” “Si, s’altre dia ho vaig cercar a sa Vikipedia”. Després han passat coses més serioses com ” Com traduiríeu Skyline?”; “no se, a Espanya diuen skyline”; “Si, si, i crec q en francès també”.

Lo q m’ha emocionat més, però, ha estat na Martha quan ha dit “Quan jo era petita ningú accedia a res” (????) ” Ara tothom accedeix a tot, q si accés a internet, q si accés a s’escolaritat, q si accés a un habitatge” (!!!!?????) “ens estem anglicitzant , accés és un manlleu de s’angles com moltes altres coses q empram a sa ONU” (aaaaaaaaaaah, quin ensurt, volies dir que abans no es feia servir el verb accedir).

Han seguit xerrant així fins a les 12 i 20! Que si na Mercè és feliç fent feina a sa ONU? Però si està com una pija a sa planta joven des corte inglés!!!

Na Mercè, q com q és funcionaria te poques feines, llegint El País ha trobat un reportatge molt interessant sobre matemàtics i l’estat de les matemàtiques al territori espanyol. Ho podeu llegir on-line aquí i (més…)

Dissabte passat esperant a s’aeroport miràvem ses noticies a una de ses teles q tenen per entretindre als passatgers. Ens va fer gracia, per no dir una altre cosa, una noticia q parlava d’una de ses grans superfícies de per aquí ( Wal-mart ). (més…)

El passat cap de setmana varem anar a Washigton (fotos aquí). No se que passa amb en Bush però crec q ens evita. Nosaltres anàrem a Washington i ell va partit cap a Argentina. No fa res, ens ho sabem passar bé sense ell.

El cap de setmana (de fet de divendres a diumenge) va ser d’allò més mogut. Ses distancies són immenses i , tot i tenir un bon sistema de metro, per veure ses coses importants s’única manera d fer-ho es anar a peu.

El primer dia varem veure s’obelisc aquell (Washington memorial) i allà on en Forrest Gump fa fer un discurs davant molt de hipis (o Linconl memorial). Me va sorprendre molt q en Linconl no tengués cara de monea com al Planeta dels Simis(com demostra aqsta foto). Al peus de aquest monumental me varen fer una entrevista per sa radio publica de Washington (no és conya!!!). Aquest pic allò de “sorry, I’m from Spain” no va servir, justament volia saber s’opinió dels estrangers sobre en Linconl. Ja me teniu a jo, amb el meu “perfecte” anglès, dient q no sabia gaire d’aquest bon home i q casi tot lo q sabia era “gracies” a les pel·lícules americanes (i na Mercè no me va ajudar gens!!). Després d’això varem veure una llista de noms gravats una paret de marbre (Vietnam memorial) i uns madelmans mida natural vestits de soldats (Korean war memorial). Es cap vespre estaven convidats a una festa d’aniversari de s’única persona q coneixíem d’Estats Units (q som de bufes, “osea , el otro dia fui a washington porque tenia un cumple”). Varem sopar a un italià molt estrany q estava dividit en petites sales. La nostra era la sala del Papa! Com podreu veure a es fotos, era una sala circular plena de fotos de Papes i enmig de sa taula tenia un bust den Razinguer Z (quina por!). Veuràs tu quan li conti a sa pradina!

El segon dia varem anar al cementeri aquell que quan enterren a gent li posen sa bandera americana a sobre i després, entre 6 soldats, l’apleguen d’una manera molt rara (Arlington Cementery). A aquest cementeri i enterren tots els veterans de guerra i ses seves famílies (si així ho desitgen). Jo, molt oportunament, duia posada sa meva camiseta de “adios a las armas” (quina penada q vaig passar per si algú es rebotava). El capvespre varem anar a passejar per Georgetown i varem anar a veure el museu de avionets i coets.

El darrer dia estavem rebentats. Però varem treure forces per veure es Capitoli, un museu sobre els indis-americans, la Casa Blanca, i una estàtua de n’Albert Einstein (Einstein Memorial, el somni de tot freak). A la Casa Blanca (que pensava q havia estat destruïda pels alienígenes a Independence Day) hi havia un nin de 9 anys agafat a la tanca q cridava, o feia com si cridar, “Why did you bretayed me!?”(per q ens has traicionat!?). Fins i tot els nins ho saben!

Després d’això cap el Bus i , 5 hores després, ja érem a cases. Destrossats, però a cases.

Que diríeu que és això?

Per molt que ho dubteu aquesta foto ha estat feta al nostre apartament (a NY, of course) i el q surt a sa foto ho hem comprat a un súper d’aquí. Per tant, com podeu deduir, no és una ensaïmada (ni molt manco farcida de xocolata blanca i annous(jo tu, quina fam q m’acaba de donar)). El q veuen els vostres ulls és un challah rodó o rodancha. Sa foto està feta des de adalt, volíem fer-ne una de costat però ja ens la havíem menjada . Com podeu veure des de sobre te exactament sa forma de una ensaïmada, de costat, però, sembla més una caca de n’Arale. I.e. tal q així:

Aquesta rodancha la varem comprar ara farà un mes. Com vos imaginau aquest és un post q el nivell 5, el qual he acabat avui (demà vos contaré més), no me va deixar postetjar. Però no fa res, ho faig ara i ja està. Bé, la varem comprar fa un mes i ara ja no es podem comprar . I és q ara fa més o manco un mes (de fet dia 5 d’octubre) va ser el Rosh Hashaná o any nou Jueu. Com podeu llegir aquí, aquests challahs tenen forma de cercle (hi ha challahs que no són redons sinó trenats) perq simbolitzen el cercle de la vida y l’esperança de la vida sense fi. Sa tradició diu q s’ha de menjar mullat en mel o, si no tens mel, en sucre.

Alguns vos estareu demanat “Per que ens conta això?”, altres simplement pesareu “deixa-ho fer, és en Jaume, sempre conta coses rares”. Per els primers, amb els segons ja en parlaré , diré q tot això te un motiu. Resulta que hi ha una hipòtesi que vincula l’ensaïmada amb la rebosteria jueva (ho vaig llegir a sa web de Karakia, un programa del 33 q està (o estava) molt bé). De fet l’any nou jueu cau per l’inici de la tardor que és quan ses carabasses maduren, això q fa q de vegades les rodanches es farceixin amb cabell d’àngel (curiós, no?) . El nom d’ensaïmada vendria de rodancha ensaïmada per diferenciar-la de la q no tenia saïm (sense porc).

És curiós que la gent s’aferri a les tradicions pensant q això els dona una identitat q els diferencia dels altres però el q no saben és q aquestes tradicions els apropen més al q consideren diferents.

Qui ho ha fet? On ho ha fet? Com ho ha fet? Amb qui ho ha fet? No, no estic a punt de parlar de es darrer “ligue” de na “Pe” ni de ses darreres aventures de n’Antonio Banderas. Avui no fa falta mirar cap als Estats Units per contar coses noves. (més…)

Atenció frikada!. Només és un avis perq esteu preparats, vos jur q us ho intentaré explicar en llenguatge normal i corrent sempre q sigui possible. Abans de entrar en detalls del q us vull dir serà necessari, idò, fer una petita introducció.

Alguns de vosaltres sabreu q jo solia jugar a un joc de de rol anomenat Magic: the Gathering. Per fer un resum més o manco entenedor del joc diré que es un joc de cartes que simula la lluita entre dos mags (dos jugador) i on les cartes simulen els encanteris que te cada mag en aquest enfrontament (cada mag te les seves pròpies cartes). El joc te moltíssimes cartes diferents: algunes per donar l’energia necessaris al mag per dur a terme els encanteris, algunes q representen criatures q ajudaran al mag en la seva lluita, algunes per millora aquestes criatures, algunes per tirar foc al mag contrari, altres per curar-se les ferides o simplement per impedir q el mag contrari faci l’encanteri q tenia pensat fer…(Sembla q he escrit molt, però si realment hagués escrit cada tipus de carta q hi ha al lloc podria estar fins demà ).

Una altre cosa important d’aquest joc és q es juga arreu del món (millor dit del primer món) amb la qual cosa és molt comú q molts de jugadors juguin o canviïn cartes (si també es canvien com si fossin cromos (tengui tengui, no tengui)) en altres idiomes, sobretot anglès (encara q els frikis frikis de veritat tenen totes les cartes en corea o japonès ). Fins aquí s’introducció(gracies per sa vostra paciència (que és la mare de la ciència)).

A classe de anglès de vegades feim exercicis de vocabulari. El q feim és llegir un text i després sense mirar-ho hem de posar sa definició de les paraules de una llista de paraules del text. Avui una de les paraules del text era stifle (ara en Toni Daniel, en Jaume i en Pedro ja deuen esbrinar per on van es tirs ). Sa cosa està en q sa paraula me sonava. Ni un microsegon després he pensat: “Clarissim, el nom d’aquella carta de Magic!”.

El problema era que només la tenc en anglès. Mira q li he donat voltes però res de res, ni idea de quin era el nom en castellà (per desgracia no hi ha versió catalana del joc). Quan sa professora (aquesta me cau bé, no com el de gramàtica) ha demanat per el significat de sa paraula ningú a dit res i s’ha quedat esperant. Mentre, jo li donava voltes al nom en castellà de la carta sense èxit. En un dels girs estranys q fa sa ment he deixat de pensar amb el nom de la carta i m’he centrat amb el tipus de carta que era: del tipus q aturen encanteris del mag contrari. Com q no tenia res a perdre he decidit provar amb “block” (bloquejar). I tachan! sa profe me l’ha donat com bona. I sa gent me deia q això de jugar a cartetes no me serviria a sa vida real.

Avui soc una mica més feliç. Demà (que ja és avui) anam a Washigton a passar-hi tres dies. Ja vos mostrarem ses fotos.

Som dia tres de novembre i veig q encara no he postetjat res aquest mes. Això és bo d’arreglar . Vos contaré una cosa q du uns dies molestat-me a classe. Normalment no xerr malament de sa gent al blog però ara mateix m’és igual. No crec q es meu professor d’anglès llegeixi això. Dali cebes!

Es meu professor de gramàtica de vegades s’envà per ses branques explicant-mos coses de etimologia o de la cultura americana. Fins aquí normal, els professors tenen això . Volen influir a la vida de l’altre gent fent-los gaudir de la seva passió cap a sa assignatura que imparteixen. Sa cosa està en que darrerament s’etimologia de ses coses ha derivant a parlar de coses gregues, si heu vist “Mi gran boda griega” sabreu que totes ses paraules provenen del grec (fins i tot quimono ). Tot això esta potenciat per la presencia a classe de dos xipriotes de parla grega. Total q avui ja s’ha passat de rosca, s’ha passat més 15 minuts parlant de deus grecs i quan tot pareixia acabar un dels xipriotes, que m’estim molt, matisava qualque detall q feia q tot tornàs començar de nou. Evidentment no es culpa dels xipriotes sinó del professor q es deixa endur.

Però aquí no acaba tot… El q me te de 21 farols (ni 20 ni 22, 21!) és q havíem de construir frases tipus: “És un fet conegut que ……” i acabar sa frase (In English, of course!). Jo volia escriure “… l’ordre dels factors no altera el producte” per sa qual cosa vaig estar googlegant un 15 minuts fins a trobar com es deia en anglès. Total, q dic sa frase:

El professor diu “uh.. no ho entenc. Repeteix per favor.” .
En Jaume repeteix “blablabla”.
Es profe diu “Deus voler dir q s’odre de s’ecuacio no canvia es resultat” (o alguna cosa parescuda).
Jaume “ no exactament”.
Profe (o alguna cosa parescuda) “Es igual deixem ses matemàtiques per es descans. Seguim”
I en Jaume q es molt educat no diu res més.

A veure, senyor vos-agrada-sa-meva-pinta-hippilonga, senyor molo-mucho-perque-sa-meva-dona-es-japonesa, te pots passar 15 minuts xerrant de mitologia grega, de sa qual estic fart des de q a 2on de BUP me varen fer llegir “De la raça dels deus, de la raça dels homes” (un llibre q no recomanaria ni per decorar s’estanteria de ca vostra), i no te pots dignar a respondre una pregunta, no de matemàtiques (nooooooo), sinó de com es diu en anglès una cosa de matemàtiques (que se suposa q és sa teva feina).

Me agradaria saber quantes vegades ses meves alumnes han pensat això mateix de jo.Vaig a prendre una tila i a dormir.