Teirake kaini Kiribati

Avui han vengut a sopar unes amigues de sa ONU de na Mercè. Na Marcela, de Bolívia, i na Martha, de Argentina, (surten a ses fotos q ens vàrem fer a s’Empire State). Totes dues varen aprovar es mateix examen q na Mercè i totes dues son traductores. Per tots els q vos demaneu si na Mercè és feliç a sa seva feina crec q el q vos contaré vos pot servir per q no vos torneu a fer aquesta pregunta durant molt de temps.

Voleu que vos conti com es una conversa de traductors? no? mala sort perquè avui és el que q toca.

Hem començat amb és sopar, primer en Jaume (i.e. jo) els ha ensenyat com és feia un pamboli, q com tots sabeu és: primer sa sal després s’oli i al final ho escampam bé amb sa tomàtiga ;-), després han començat a xerrar de ses seves coses. “Ei sabeu on està Kiribati?” “Si, s’altre dia ho vaig cercar a sa Vikipedia”. Després han passat coses més serioses com ” Com traduiríeu Skyline?”; “no se, a Espanya diuen skyline”; “Si, si, i crec q en francès també”.

Lo q m’ha emocionat més, però, ha estat na Martha quan ha dit “Quan jo era petita ningú accedia a res” (????) ” Ara tothom accedeix a tot, q si accés a internet, q si accés a s’escolaritat, q si accés a un habitatge” (!!!!?????) “ens estem anglicitzant , accés és un manlleu de s’angles com moltes altres coses q empram a sa ONU” (aaaaaaaaaaah, quin ensurt, volies dir que abans no es feia servir el verb accedir).

Han seguit xerrant així fins a les 12 i 20! Que si na Mercè és feliç fent feina a sa ONU? Però si està com una pija a sa planta joven des corte inglés!!!