Washington: Si nosaltres venim, en Bush se’n va.

El passat cap de setmana varem anar a Washigton (fotos aquí). No se que passa amb en Bush però crec q ens evita. Nosaltres anàrem a Washington i ell va partit cap a Argentina. No fa res, ens ho sabem passar bé sense ell.

El cap de setmana (de fet de divendres a diumenge) va ser d’allò més mogut. Ses distancies són immenses i , tot i tenir un bon sistema de metro, per veure ses coses importants s’única manera d fer-ho es anar a peu.

El primer dia varem veure s’obelisc aquell (Washington memorial) i allà on en Forrest Gump fa fer un discurs davant molt de hipis (o Linconl memorial). Me va sorprendre molt q en Linconl no tengués cara de monea com al Planeta dels Simis(com demostra aqsta foto). Al peus de aquest monumental me varen fer una entrevista per sa radio publica de Washington (no és conya!!!). Aquest pic allò de “sorry, I’m from Spain” no va servir, justament volia saber s’opinió dels estrangers sobre en Linconl. Ja me teniu a jo, amb el meu “perfecte” anglès, dient q no sabia gaire d’aquest bon home i q casi tot lo q sabia era “gracies” a les pel·lícules americanes (i na Mercè no me va ajudar gens!!). Després d’això varem veure una llista de noms gravats una paret de marbre (Vietnam memorial) i uns madelmans mida natural vestits de soldats (Korean war memorial). Es cap vespre estaven convidats a una festa d’aniversari de s’única persona q coneixíem d’Estats Units (q som de bufes, “osea , el otro dia fui a washington porque tenia un cumple”). Varem sopar a un italià molt estrany q estava dividit en petites sales. La nostra era la sala del Papa! Com podreu veure a es fotos, era una sala circular plena de fotos de Papes i enmig de sa taula tenia un bust den Razinguer Z (quina por!). Veuràs tu quan li conti a sa pradina!

El segon dia varem anar al cementeri aquell que quan enterren a gent li posen sa bandera americana a sobre i després, entre 6 soldats, l’apleguen d’una manera molt rara (Arlington Cementery). A aquest cementeri i enterren tots els veterans de guerra i ses seves famílies (si així ho desitgen). Jo, molt oportunament, duia posada sa meva camiseta de “adios a las armas” (quina penada q vaig passar per si algú es rebotava). El capvespre varem anar a passejar per Georgetown i varem anar a veure el museu de avionets i coets.

El darrer dia estavem rebentats. Però varem treure forces per veure es Capitoli, un museu sobre els indis-americans, la Casa Blanca, i una estàtua de n’Albert Einstein (Einstein Memorial, el somni de tot freak). A la Casa Blanca (que pensava q havia estat destruïda pels alienígenes a Independence Day) hi havia un nin de 9 anys agafat a la tanca q cridava, o feia com si cridar, “Why did you bretayed me!?”(per q ens has traicionat!?). Fins i tot els nins ho saben!

Després d’això cap el Bus i , 5 hores després, ja érem a cases. Destrossats, però a cases.