El congrés va reunir més de set-centes persones, tot un èxit de convocatòria, i va tenir lloc a un hotel, el mateix on me vaig allotjar. Per ser molt sincera, en part em vaig sentir decebuda, no pel congrés en ell mateix, que va estar molt ben organitzat, sinó perquè crec que no va ser allò que jo esper o necessit en aquests moments.

Hi havia uns cinquanta tallers per triar i vaig decidir assistir a aquells en els quals xerraven productors o membres de cooperatives de països del Sud. Pensava que era una oportunitat d’experimentar de la manera més directa possible les coses bones que té el comerç just. Me vaig equivocar, perquè aquestes tres persones que vaig escoltar al llarg de divendres, dissabte i diumenge no me varen inspirar.

La primera era un senyor japonès que explicava com una associació de consumidors del Japó es va unir per importar plàtans de comerç just de les Filipines. No va ser interessant perquè 1) el seu angles no era bo a bastament com per xerrar amb fluïdesa sobre el tema i havies de fer un gran esforç per entendre’l 2) com que a aquest home li encanten els plàtans es va passar gran part del temps explicant-nos detalladament les diferents castes de plàtans que existeixen, amb les seves grandàries, colors i formes diferents i això me va avorrir una mica.

La segona persona era una dona índia que no formava part d’una cooperativa de comerç just, sinó d’una associació que recull informació sobre les dones de la zona per fer estadístiques que després s’utilitzaran a projectes de cooperació. Ja tenc bastant burocràcia a la meva feina, gràcies.

La tercera persona era un directiu de la cooperativa Comparte, de Xile. Vaig pensar: “jo he vist i venut molts de productes d’aquesta cooperativa, m’agradarà posar una cara a aquest grup de productors”. El pobre home, de nou, gairebé no xerrava anglès i només es limitava a llegir la sèrie de diapositives de Powerpoint que havia preparat. Xerrava anglès, però amb gramàtica i estructures espanyoles. Jo l’entenia però la resta dels assistents ho varen tenir difícil. La seva presentació, sobre el que era la seva cooperativa, semblava que havia estat pensada per convèncer a un banc de que li donassin un préstec: una sèrie de dades i paraules de la “jerga” empresarial que gairebé no tenien res a veure amb el comerç just.

No em malinterpreteu, no pens que el problema sigui si xerren bé un idioma o no. Jo precisament sé com és de difícil expressar-se en un idioma estranger. El problema és que molta gent (potser jo estic dins aquest grup) no sap transmetre als altres la seva passió, el seu optimisme o el seu activisme. Odii la paraula que diré ara però no se m’acud una altra de millor: no són bons comunicadors. Per exemple, si alguns de vosaltres mirau el programa de n’Arguiñano, pensau: ¿per què el mirau? Jo el veia cada dia perquè m’encantava veure aquest home que s’ho passa tan bé amb la seva feina, que disfruta tant cuinant. El plat que cuina “es lo de menos”, n’Arguiñano té èxit perquè és divertit escoltar-lo una estoneta.

A un quart taller al que vaig anar, la cosa va ser diferent: en lloc de donar-nos informació, ens van demanar que formàssim grups i discutíssim sobre els problemes que ens trobam cada dia per “viure una vida de comerç just”, per després utilitzar aquestes dades a un doctorat. És egoista, ho sé, però jo estava allà per rebre informació, no per donar-ne. A més, al meu grup es varen desviar del tema i una dona que feia feina a un banc (no sé què punyetes hi feia, allà!) va començar a dir que era escèptica respecte al comerç just, que ella sabia com havien de ser les tàctiques de venda eficaces perquè ella venia hipoteques cada dia… socors.

De cada vegada sentia més que no m’interessava el que havia de dir ningú del congrés.
A les pauses hi havia cafè de comerç just però ni rastre de té. Tothom parlava de canviar el món comprant cafè de comerç just, dels productors de cafè, de les empreses cafeteres… El comerç just és molt més que cafè! Us estau oblidant de moltes coses!

Dissabte em vaig anar a dormir molt cansada i vaig tenir un somni que record fins avui. Jo era a la botiga, la nostra botiga, i estava tancant una capsa de cartró amb precinte, juntament amb en Jaume. En mirar al meu voltant hi ereu tots vosaltres: na Tolita, en Miquel, na Mari, na Bel, en Santi, en Biel, na Marta, en Xavier, n’Aina i en David. Tots fèieu el mateix: buidàveu la botiga i aficàveu tots el productes dins envasos per tornar a les distribuïdores. L’habitació ja estava pràcticament buida, només hi quedava la bobina (ja sé que la bobina en realitat ja no hi és, però al meu subconscient encara sí!). Havíem decidit tancar la botiga, rendir-nos. Estàvem una mica tristos però no massa. Teníem la sensació d’haver complit amb el nostre deure i sabíem que era hora de dir basta i passar a una altra cosa.

Me vaig despertar molt enfadada amb mi mateixa. ¿La meva ment me volia dir que està cansada del comerç just, després de només cinc anys i mig d’activisme? ¿D’on vé aquesta desil·lusió? ¿I a partir d’ara què se suposa que he de fer? El darrer taller del congrés, gràcies a Déu (o millor, gràcies a Quetzacoatl), va ser diferent de tots els altres.