Avís: si no sou comerç-justeros potser aquest capítol no us interessarà gaire.

Un altre avís: he estat molt sincera en escriure caixó, esper no semblar-vos brusca.

Dia 29 se setembre, just dos mesos després d’emigrar, vaig decidir que ja era hora de deixar aquesta illa en que visc i trepitjar finalment el continent americà.

Visitant la pàgina web www.fairtraderesource.org de la meva amiga Jackie de Carlo, que fins ara ha estat directora d’una ONG de comerç just basada a Washington, Fair Trade Resource Network, me vaig enterar que tendria lloc el primer congrés sobre el futur del comerç just i cap allà que vaig anar, amb la inestimable ajuda den Jaume per reservar el bitllet d’avió per internet, perquè jo ja estava a punt de pegar una cossa a l’ordinador després de “lidiar” amb les laberíntiques i mig-enganyoses pàgines web de les línies aèries d’aquest país.

Recordau el que us dic: d’aquí a uns anys, en viatjar en avió haureu de fer la facturació vosaltres mateixos, amb una pantalla tàctil similar a la d’un caixer automàtic. Així ho fan a United Airlines i tot fa pensar que si d’aquesta manera s’estalvien sous de personal, ho implantaran a d’altres països.

Quan viatges a l’estranger un dels “efectes secundaris” que compres amb el bitllet és sentir-te completament idiota de tant en quant. Així me vaig sentir jo esperant al mostrador de facturació a que vengués qualque empleat de la companyia a atendre’m mentre la cola de gent de darrere jo s’impacientava. Encara sort que va venir una amable senyora encarregada d’explicar als catetos com jo la manera com funciona això de l’auto-check-in. (Ara que ja ho sé fer ja no me sent cateta, sinó bastant sofisticada i cosmopolita, really.)

Anava al congrés amb la idea de conèixer i escoltar a gent que m’inspiraria, com va passar quan vaig assistir al congrés de Bèlgica fa tres anys, que me va fer tornar amb les piles carregades. Després de cinc anys i mig, estareu d’acord amb jo, comerç-justeros, que els ànims per dur endavant el comerç just ja no són els mateixos.

Els meus companys de feina me varen dir que Xicago és com Nova York però més petita, més neta i més guapa. Jo pensava que a Xicago només hi havia gàngsters i hospitals d’urgències, però he de dir que els meus companys tenen raó: la ciutat és molt guapa i bastant més neta que Nova York (no és gaire difícil, llegiu l’article de n’Elvira Lindo aquest diumenge aquí). La travessa un riu d’un color blau cel que, paradoxalment, és causat pels productes contaminants que la indústria ha abocat durant molts d’anys. El metro no és soterrani, sinó que passa a l’altura més o menys d’un primer o segon pis, amb la qual cosa des dels vagons pots veure a la gent fent feina a les oficines i molts de carrers queden tapats per les vies, com davall un porxo de ferro de fa uns cent anys. Donen molta importància a l’arquitectura a la ciutat des que a finals del segle denou va haver un gran incendi que va cremar pràcticament tota la ciutat i les autoritats varen decidir contractar els millors arquitectes per reconstruir-la. Vaig fer un tour guiat en vaixell on ens explicaren la història de molts edificis. Per exemple, un edifici de maons construït a principis del segle vint tenia un sistema d’aïllament tèrmic molt peculiar que van descobrir fa poc, quan el varen renovar. Les parets exteriors eren “huecas” (com se diu en català??) i el buit interior estava ple de cabells congelats de cavall que, setanta anys després, encara seguien congelats i complint eficaçment la seva funció. La torre Sears, que és l’edifici més alt dels Estats Units, se tomba uns 30 centímetres cap als costats quan fa vent; això està fet a posta i se veu que és la manera més eficaç de resistir les ventades. Un altre edifici està suspès damunt l’aire, aguantat amb uns cables molt grans des de l’edifici de devora perquè, com que el metro que li passa per davall (no soterrani) té preferència de pas, aquest edifici no pot arribar a tocar en terra. I hi ha un altre edifici tan gran que té el seu propi codi postal.

Tornem al comerç just.