Jelou ebribadi.

Ha passat molt de temps des que vaig escriure el meu darrer capítol, cosa que demostra que no tenc fusta de columnista. Us he de confessar que jo volia ser la Elvira Lindo mallorquina, contar les meves cròniques novaiorqueses cada diumenge amb aquesta capacitat d’observar i aquest humor que té s’autora den Manolito Gafotas, però he fracassat perquè som una gandula (es lo que tiene ser funcionaria) i me pas els diumenges gratant-me sa panxa.

Ara, però, he fet propòsito de enmienda i començ a contar-vos com vam viure s’inici de l’Assemblea General a l’ONU. L’Assemblea dura 3 mesos, de setembre a desembre cada any, període durant el qual tots els treballadors han de fer feina mitja hora més cada dia. Maldisión, què llargs que se’m fan aquests 30 minuts diaris!

L’Assemblea comença amb una cimera de caps d’Estat i de govern i Espanya, per no ser menys, envia el cap d’Estat i el cap de govern. Els EUA envien el seu presi que és com si diguessim que fa de Zapatero i de rei al mateix temps, perquè aquí no tenen rei. De fet, el partit que està al govern ara és el partit republicà.

En fin, quan en Bush vé a la ONU tothom se posa molt nirviós per la qüestió de la seguretat i tot això. Algunes de les mesures de seguretat que es van prendre durant els 3 dies de la cimera varen ser:

Tancar el carrer 42 amb 2 camions plens d’arena atravessats enmig del carrer, perquè cap vehicle pogués passar.

Al mateix carrer 42, que és molt i molt llarg, varen obrir un carril més just enmig del carrer, delimitat per conos, reservat exclusivament als cotxes oficials.

Dos carrers abans d’arribar a l’ONU, hi varen posar uns 40 policíes (no exager, és veritat) a un cantó, i jo havia de passar per enmig de tots i mostrar la meva identificació. Quina por, quantes pistoles…

El complexe de l’ONU té 3 edificis, un molt alt, on faig feina jo, i 2 més baixos, la biblioteca i la sala de l’Assemblea. Els lavabos de senyores de la meva planta tenen una vista fantàstica on se veuen aquests 2 edificis, les entrades a l’ONU i el carrer. Els dies de la cimera vaig veure desde els lavabos que als terrats dels 2 edificis més baixos hi havia uns senyors vestits de negre amb… no pot ser… serà? sí, no hi ha dubte, això que duen són metralletes i estan vigilant el carrer. Ostres, això vol dir que avui al matí quan he entrat, estava en el punt de mira d’un franctirador? Po zi.

Dins de l’edifici alt, el de la Secretaria, havia molts d’homes del servei secret amb “pinganillos” a les orelles, desenes de bombers, policíes, etc. que rondàven per allà sense saber molt bé què fer (o potser és que estaven dissimulant…). Un dia, a l’hora de dinar, mentre me servia pollastre amb salsa mahi-mahi o alguna d’aquestes coses rares que cuinen a l’ONU, vaig sentir que la persona que hi havia dararere jo a la cola duia un walkie talkie que deia: “The turkey has left the building, the turkey has left the building” i vaig suposar que “the turkey” era el nom en clau d’algún VIP. Què emocionant.

Quan arriba algun cap d’Estat o de govern a l’ONU, en la seva comitiva de cotxes, fan aturar a tota la gent que va caminant pel carrer. No sé ben bé perquè, però si tu vas caminant per la 2a avinguda i el president de no sé quin país està a punt d’arribar amb els seus cotxes oficials, t’has d’aturar de caminar, quedar dret com un estaquirot tot el temps que faci falta fins que hagin passat els cotxes, potser fins i tot una hora i mitja!!! i no pots donar ni una passa. A mi no em va tocar esperar, gràcies a Déu. Perquè, evidentment, si arribes una hora i mitja tard a la feina per culpa d’això, després l’has de recuperar.

I la mesura de seguretat més indignant de totes: el dia que va venir en W varen decidir que JO era un perill per a la seva seguretat i que no havia d’anar a fer feina aquell dia. Bé, de fet varen dir que cap treballador de l’ONU havia d’anar a fer feina aquell dimecres, només els imprescindibles. I se veu que jo no ho som, encara, d’imprescindible.Un dimecres lliure, així pel morro! Supòs que en Bush degué pensar: “què vagos que són aquests de l’ONU, l’edifici està gairebé buid, ningú no treballa…” I clar, després treuen les seves conclusions sobre l’ONU!

Tenia 2 opcions per aprofitar el meu dimecres lliure:

a) Anar a la missió (l’ambaixada) d’Espanya i dir hola a en Zapatero, en Moratinos i el rei, juntament amb tots els funcionaris espanyols que treballen a Nova York;

b) Passejar pel mercat de verdures d’Union Square i comprar lletugues, pomes i gerds.

Endivinau quina opció vaig triar?

Una abraçada a tots des de Nova York!

Mercè