Paraules d’esperança: Sobre ajudar als pobres

Dijous na Mercè me va fer arribar per correu electrònic un editorial del NY Times. El vaig llegir i me va fer moltes ganes compartir-lo amb tots vosaltres. Aixì q ho he traduit (despres na Mercè ho ha revisat, of course) i aqui el teniu.

L’article original ho podeu trobar a http://www.nytimes.com/2005/09/15/opinion/15thu2.html

Paraules d’esperança: Sobre ajudar als pobres

publicat dia 15 de setembre de 2005

Ho hem d’admetre, la majoria d’americans no reconeixerien ni un Objectiu de Desenvolupament del Mil·leni, ni un Consens de Monterrey, ni una ronda de Doha ni tan sols si tots tres les pegassin damunt el cap. Però aquestes tres frases són qüestions de vida o mort per més de dos mil milions de persones de tot el món que no disposen de gairebé res per sobreviure. I ahir a les Nacions Unides, El president dels EUA, G.W. Bush les va emprar totes tres davant del món.

Per entendre aquestes bones notícies, aquí teniu un petita guia.

Els Objectius de Desenvolupament del Mil·leni són un calendari ambiciós aprovat per les Nacions Unides l’any 2000. El més important de tots els objectius és reduir a la meitat la pobresa abans de l’any 2015. En ells també fa una crida per solucionar problemes com la fam , les malalties o la desigualtat de la dona. Els objectius indiquen vagament què els països pobres han de millorar la seva gestió, i que els països rics han de donar-los doblers.

A mesura que s’acostava la cimera de l’ONU, l’incendiari nou ambaixador de EUA a la ONU, John Bolton, va eliminar totes les mencions als Objectius de Desenvolupament del Mil·leni del text de l’acord que els líders mundials havien de firmar. Després la sensatesa va prevaler i es va recuperar part del text original. Així i tot l’acord segueix essent feble. Ahir, el senyor Bush va dir clarament: “Estam compromesos amb els Objectius de Desenvolupament del Mil·leni.” Punt.

Això és important perquè els EUA, el país mes ric del món, és el més capaç d’ajudar als països pobres a arribar a aquests objectius.

Això ens du al Consens de Monterrey, anomenat així per la ciutat de Mèxic. (Als diplomàtics els agrada posar a les coses el nom de la ciutat on decideixen fer-les.) L’any 2002, molts dels membres del grup que es reunirà a NY aquesta setmana es veren a Monterrey per resoldre com pagarien els Objectius de Desenvolupament del Mil·leni. El text que varen firmar deia, “Instam als països rics que no ho han fet, que facin passes concretes per assolir l’objectiu de destinar el 0,7% del producte interior brut per ajudes al desenvolupament del països pobres.” Des de llavors, tant Gran Bretanya, com França i Alemanya anunciaren el seu pla per fer això abans de 2015. Els EUA, segon a la classificació dels paisos més garrepes (per darrere d’Itàlia) segons un informe de la ONU d’aquest darrer mes, dóna només el 0,18% del seu PIB als paisos en desenvolupament. I des de Monterrey, els funcionaris de la administració Bush han volgut deixar ben clar que els EUA no es varen comprometre amb l’objectiu del 0,7%. Però ho posa al paràgraf 42 del Consens de Monterrey. Ahir, el president Bush va dir: “ Faig un crida a tots els països del món a aplicar el Consens de Monterrey” Incloent-hi, esperam, els EUA.

Acabam la lliçó d’avui amb la ronda de Doha, les negociacions començades a (l’has encertada) Doha, Qatar, l’any 2002. Això va passar just després de l’11 de setembre del 2001, quan Amèrica i Europa, intentant convèncer als paisos pobres a unir-se a la guerra contra el terrorisme, finalment varen acordar començar les negociacions per eliminar els subsidis agrícoles. Aquest subsidis fan molt de mal al camperols als paisos pobres perquè mantenen el preu del productes baix de manera artificial, tot donant als paisos pobres poques oportunitats al mercat mundial. Des de llavors, ningú ha suprimit res, i les negociacions han degenerat en picabaralles entre Europa i Amèrica. Mentrestant els pobres segueixen morint-se de fam.

Ahir el senyor Bush va declarar: “Els Estats units estat preparats per eliminar totes els arencels, subsidis i altres barreres per obrir el flux de mercaderies i serveis quan els altres països ho facin. Això és clau per superar la pobresa als països més pobres del món.”

Aquestes varen ser exactament les paraules correctes, i les aplaudim. Ara, anem per feina. El món està esperant.

3 respostes a «Paraules d’esperança: Sobre ajudar als pobres»

  1. “Els Estats units estat preparats per eliminar totes els arencels, subsidis i altres barreres per obrir el flux de mercaderies i serveis quan els altres països ho facin. Això és clau per superar la pobresa als països més pobres del món.”

    Idò jo no les aplaudesc.

    Què bé… Aquí diríem: “Europa llevarà els aranzels i subsidis a productes africans i asiàtics quan Estats Units ho facin.”

    Així no s’acaba mai. Tothom queda content i ningú fa realment res. Així tothom s’excusa davant els altres i queda tan bé.

    El més poderós hauria de ser el primer en posar sa pedra. I basta ja d’aplaudir mitges tintes. A Espanya igual. Zapatero s’ha negat a posar un impost sobre els vols per eradicar la pobresa, perquè això restarà competitivitat com a destí turístic. És a dir, primer jo, després jo, i si queda algo, per jo. Ah i si se m’ha oblidat algo, serà pels altres, perquè no és important.

    Ale, això és lo que pens de tot això. No hi ha ganes reals de solucionar res.

  2. … I ara un dilema enrebessat, davant les notícies sobre la retenció de productes xinesos als magatzems-de les duanes-dels països europeus:

    Si volem lliure mercat, s´ha de deixar circular tot; si s´ha de deixar circular tot, s´han de deixar circular els productes xinesos, no?

    És cert que sabem que els productes xinesos es produeixen en unes condicions laborals i mediambientals deplorables; però si us fixau, allò que està ara en el punt de mira no són els productes xinesos, sinó els COMERÇOS XINESOS: els comerços xinesos venen més barat que els comerços d´aquí.

    Él problema és que els productes dels comerços “d´aquí” també són xinesos. I ara, què?!?

Els comentaris estan tancats.