Capitól 1: Hola, Froilán / Nova York no fa tanta por com ens esperàvem

Molts d’anys a en Jaume que avui fa 28 anys!!

Benvinguts al primer capítol de la nostra vida a Nova York. Si voleu deixar de rebre aquests mails, escriviu un missatge amb l’assumpte: “Deixa d’enviar-me aquest rollo” 🙂

El dia abans de la nostra partida, els comiats a amics i família no varen fer tant de mal com ens esperàvem. Crec que va ser perquè encara no ens crèiem del tot que marxàvem (i en el meu cas, perquè encara estava incrèdula d’haver aprovat s’examen de conduir…). Al vol de Palma cap a Madrid vàrem experimentar la diferència entre la classe “bisnes” i la turista: en classe bisnes els azafatos d’ibèria són simpàtics amb tu!!!! Miracle, miracle. Al vol de Madrid cap a NY, la clase bisnes és un altre món: butaques moderníssimes, molt d’espai entre seients, begudes i menjar fins i tot abans d’enlairar-nos… vàrem remprimir el nostre desig d’anar a la classe turista i mirar als plebeyos amb superioritat 😛 Abans d’enlairar-nos, en Jaume va dir: “mira, hi ha en Marichalar”. Ara sí que ens sentíem VIPS: viatjàrem amb la infanta i la seva família!!! Un detall que ens va fer una mica més republicans: com que la família real viatjava a primera fila, just davant d’un dels 4 lavabos, aquest lavabo no se va poder utilitzar durant tot el vol, per no molestar-los. Injustícia! I pensar que els pagam el sou amb els nostres impostos… bé, jo ara ja no pagaré impostos a Espanya! JUA JUA JUA!

Entre xampany i xampany, entre carrera pels passadisos den Felipe Juan i na Victoria Federica (crec que sa nina nom així), vàrem mirar 2 películes i mitja a la pantalla individual que té cada seient. Quan va haver-hi un fallo tècnic i van reiniciar l’ordinador de les pantalles, en Jaume va flipar en veure que utilitzen Linux en lloc de Windows. Mai un pingüí ha causat tanta felicitat a un home. Cap a les 6 hores i mitja de vol, na Mercè va decidir que el menjar que li havien donat tampoc era tan bo i el va tornar per allà on havia entrat. No donaré més detalls, ja estic recuperada, gràcies. Si veniu a veure’ns heu de saber que en passar per el control d’aduanes us prendran les empremptes digitals i us faran una foto. Bé, això a vosaltres, perquè com que nosaltres 2 som quasi diplomàtics, no vam haver de passar per això, o sea, por favor…
La meva gran preocupació era que ens confiscàssin les Quelitas, però hem pogut introduir-les al país d’estrangis, uff…

En arribar al 77 de Greenpoint Avenue, després de donar una bona propina al taxista (no vaya a ser que se vaya llevándose nuestras maletas o algo así), na Marta ens esperava. Na Marta és la traductora de l’ONU gràcies a la qual hem aconseguit aquest pis. Només fa 2 dies que la coneixem, però ja l’estimam molt :). Ella i el seu nòvio, en Darío, un basc-mallorquí, ens varen entretenir una estona amb Coronitas i humus.
En Jaume i en Darío varen arreglar el món, na Marta mirava encuriosida i na Mercè només pensava en la seva pobre panxeta.

Ahir dissabte vàrem berenar un intent de pa amb oli amb el menjar que amablement aquests dos ens havien deixat a sa gelera i ens vam venturar al meravellós món del metro de NY. Primer vam anar a la ONU, per conéixer el camí per demà (però no vam entrar a fer visita turística perquè a en Jaume li feia palo). Després vam visitar una fira al carrer a la 2a avinguda, on vam comprar un batut de fruites extra gran
(recordau supersize me). S’horabaixa ens vàrem perdre un parell de vegades per la xarxa de metro i vam comprar un regalet per a en Jaume
(cartes de Magic) i vam tornar rebentats a casa a sopar una sopa xinesa de sobre i un meló del qual val més no fer comparacions amb els melons que compràvem al dijous amb en Miquel, mmm.

Avui diumenge el sogre ens ha telefonat a les 6 del matí 🙁 i com que en Jaume està capficat amb les seves cartes, jo m’he posat a escriure
aquest primer capítol. S’horabaixa anirem a un concert gratuït de na M del Mar Bonet a Central Park i ens prepararem pel meu primer dia de
feina. Després de 4 anys i pico de treballar a casa meva no sé com és això d’anar a una oficina i no poder fer feina en pijama 🙂

Una abraaçada a tots i fins a la propera

Mercè i Jaume (tenc una carta de 25 €!!! 🙂 )