Si les les galletes d’oli s’haguessin inventat als Estats Units, serien així:

(Al fons podeu veure una galleta de grandària normal.)

Si les galletes se menjassin amb cullera, seria aquesta (ja sé que no és lògic menar galletes amb cullera, però d’alguna manera havia d’aficar aquesta foto al blog!):

La macrogalleta, la vàrem fer ahir, per insistència meva i malgrat la reticència den Jaume, que deia que no seria gaire “kosher”.

La macrocullera, la vàrem treure de la gran bossa de na Mary Poppins que és la casa familiar den Jaume, per preparar uns 15 litres de xocolata de comerç just aquest Nadal.

Eixugar i aplegar la roba, comprar quelitas, tirar els fems, prendre  el darrer cafè, fer el darrer dinar, jugar la darrera partida de truc (o Catan, o Risk), acomiadar-me dels meus sogres, del meus germans, de la meva fillola, del meu pare, dels meus amics, tancar la maleta, arraconar l’estora de l’entrada i tancar la porta.

Torn a casa, me’n vaig de casa.

El meu cònjuge i jo duim molt de temps junts, però de vegades encara aconsegueix sorprendre’m (jo, en canvi, soc bastant predictible per a ell; a que ja tots sabeu què faig jo, quan tenc soneta?).

Per exemple, l’altre dia, mentre jo repartia les postres a un dinar familiar paellero-festiu, el vaig veure ficar un dit, d’estrangis, al meu bocí de tarta.

Ostres, vaig pensar, sí que li agrada la crema pastelera.

Però tot d’una vaig recordar que era el dia de Reis, i que la tarta era un roscón d’aquests*, i que el que estava fent era amagar una figureta (o el Rei, que porta bona sort, o la mongeta, que en porta de dolenta), que li havia tocat a ell de manera total i absolutament aleatòria. O és que ara direu que mon pare, que va tallar el roscón, va fer trampes? Eh? Eh? Pfff.

Vaig decidir seguir-li el joc: “Oooh, m’ha tocat alguna cosa… és el Rei…, qué bé!” (na Mercè somriu de la manera més sincera que pot, se posa la corona de cartró durant un nanosegon i després li passa a sa mare, que està encantada de dur-la.

Dues mossegades més tard, veig una cosa embolicada en cel·lofan dins la meva part de roscón i comprov que també m’ha tocat a mi la mongeta!

Uuuu.

Això no pot ser res bo.

Hem jugat amb la fortuna.

Se suposa que jo havia de tenir mala sort el 2010, però de manera artificial hem fet que me toqui el símbol de la bona sort. Què vol dir això? Que una cosa cancel·larà l’altra i tendré un any ni bo ni dolent? Que tendré un any encara més dolent del normal, per no haver respectat les regles del roscón? Que hi haurà algú de la meva família que se veurà privat de la bona sort que li hauria correspost?

Ja us anirem informant.

Feliç 2010!

*Sí, sí, és tradició importada de fora, com el Halloween… esplaiau-vos als comentaris.

Arriba el Nadal i toca parlar d’esperança, toca parlar de The Take (La presa), un documental de l’any 2004 de Avi Lewis i Naomi Klein.

El documental ens situa 3 anys després de la crisi econòmica argentina – crisi on, gracies a uns mercats totalment oberts, els grans capitals van desaparèixer del país i van deixar darrere seu fàbriques abandonades i treballadors sense feina- i fa el seguiment d’un grup de treballadors en el seu camí cap a autogestionar la fabrica d’on els van fer fora.

El documental aprofita per fer un repàs del moviment d’ocupació i resistència que va nàixer després del corralito. Aquest moviment va sorgir de la desesperació dels treballadors que es quedaven sense feina mentre veien que el seu govern es dedicava a salvar els empresaris que havien enfonsat el seu país.

Si aquest Nadal no us fa ganes esperar que al senyor Scrooge se li apareixin el tres fantasmes del temps perquè es decideixi a pagar un sou digne al seus treballadors, ocupau els vostres televisors amb un missatge d’esperança més realista i mirau aquest documental

Si no el trobau per comprar, sempre ho podeu veure aquí en baixa qualitat.

Companyes i companys  “comerç-justers”, què en pensau, d’això: a partir de gener de 2010 els Kit Kat (Nestlé)  d’Irlanda i el Regne Unit seran de comerç just.

Ja sabeu que a Irlanda i el Regne Unit s’han posat bastant les piles en això d’incorporar productes de comerç just a marques i grans botigues convencionals. Quan hem viatjat a aquests dos països darrerament hem vist poques tendes de comerç just (poques, però molt ben montades), i sí molts de cafès i supermercats que oferien, sobre tot, cafè i xocolata amb el segell Fairtrade.

Què n’opinau del fet que aquesta marca enorme hagi donat aquesta passa? Li donam una palmellada a l’esquena pensant en els pagesos de Costa d’Ivori que en sortiran beneficiats o ens estimam més seguir sense fer-los amics?

Ooooojjjj. Ara acab de veure a la tele un anunci de Nespresso amb en George Clooney i en John Malkovich. Els de Nestlé tenen pensat fer Nespresso de comerç just, també? Podran pagar un sou decent als pagesos de les plantacions de cafè després de pagar la tarifa a aquests dos actors (que no deuen ser barats)?

Basta de parlar d’aquesta gent. Mirau quin catàleg més xulo han fet els fairtraders de Washington!

Ja sabeu que a Viena hi ha cafès per a tots els gustos. Mirau qui ens va atendre aquest dissabte, quan vam anar a berenar al Pickwick’s

Vam prendre un gadgetobocata, una gadgetoinfusió i una gadgetoxocolata calenta.

mmm... galletes d'Inca

Ueeeeeeee! El meu home ha fet galletes d’Inca! Tremola, Quely!

Avui quan na Mercè i jo tornàvem a casa hem trobat dos sobres al nostre correu. Cada uns dels sobres tenien el nostre nom i adreça perfectament escrit i res més: Cap remitent, cap logotip al sobre i cap segell.

S’ha de reconèixer que el que ha enviat la carta sap com crear expectatives a la gent. A l’ascensor, na Mercè i jo hem fet una carrera d’obrir sobres, desgraciadament he guanyat jo:

Demagògia a part… Essent objectiu… Sempre he respectat…. Ho sento, no puc. Ja trobava jo que aquest canvi sobtat de temperatura no era normal.

L’Excel·lentíssim Sr. Don Ansar no ens hi tendra com assistents. No és que no ens interessi saber si el seu anglès ha millorat, però jo m’estim més estar amb la meva fillola a Mallorca el dia del seu aniversari i na Mercè ja te plans per aquest dissabte.

Amics, avui la paraula del dia és “eingerüstet”, que vol dir “embastidats” o “andamiats”.

Així és com esteim des de fa unes quantes setmanes a ca nostra: rodejats de bastides per totes bandes. Als propietaris de l’edifici se’ls ha ocorregut que era una bona idea construir un àtic.

“No us queixeu”, ens va dir el veinat del tercer amb el seu accent de Bretanya (o era de Normandia?), “ara tenim un balconet per sortir a sopar a la fresca”.

Sempre tan optimista, aquest francès.

Vaig decidir aplicar jo també una mica d’aquest optimisme. Això:

No és una grua a un metre de la finestra del meu menjador, sinó… la meva torre Eiffel personal.

No va funcionar. Se veu que no estic feta de pasta optimista.

Segurament tampoc ajuda que els picapedrers se posin a fer feina a les sis i mitja del matí.

Després de veure el El Món segons Montsanto, na Mercè i jo varem decidir que veuríem algun documental de l’estil cada setmana. No hem complit la promesa cada setmana, però hem fet més o manco els deures.

Jo m’havia plantejat comentar els documentals al blog, però entre la peresa i que cap m’havia acabat de convèncer no ho he fet. Avui li tocava a Con ánimo de lucro, un documental que tampoc ens ha acabat de convèncer.

El documental esta gravat de camí entre Nicaragua i Barcelona, te una durada de 30 minuts i te llicencia de Creative Commons, això vol dir que (entre altres coses) ho podeu copiar i distribuir.

Au! Distribuit

Segons diuen a la seva web:

“Con ánimo de lucro” es un documental que habla sobre la pobreza del tercer y el primer mundo, analizando las dos sociedades desde las ONG, la televisión, la educación, los políticos y la religión, poniendo en duda la aplicación de los 8 objetivos del milenio y proponiendo una solución.

La meva opinió és que el documental vol explicar més del que és capaç, deixa idees a mitges i treu conclusions precipitades. Pareix més fruit d’una emprenyada que d’un intent racional de voler demostrar el que pretén.  La part de Nicaragua és la més interessant del documental, sobretot el cas d’una ONG que no va poder fer la canalització d’aigua d’un poble per culpa del seu batle. A la resta del documental s’hi pot trobar informació de valor i amb la que estic d’acord en general, però cap el final peca d’ingenu.

Quan a la web diuen “…proponiendo una solución” és totalment cert. Després d’intentar demostrar que els polítics, les ONGs i els ajuts internacionals al desenvolupament no serveixen per res, fa la següent pregunta: Que fa que els països rics i el països pobres siguin diferents? De la comparació en treu que el que cal als països pobres és un canvi d’actitud (més responsabilitat, higiene, honradesa,…) i no més doblers.

No dubt de la bona intenció dels que han fet el documental, però la solució no és tan simple i tampoc és aquesta. Dir que els països són pobres per la seva actitud, és com dir que ho són perquè volen (o, com diria la meva padrina, perquè són “vagos y maleantes”).  Oblida, entre altres moltes coses,  que l’”actitud” dels països rics està basada en l’estabilitat (econòmica, laboral,…) i que aquesta estabilitat depèn de l’obtenció de recursos dels països pobres a preus “raonables” (lliures del sobrepreu que imposarien els DDHH).

Potser m’estic fent major i no veig les coses tan simples, potser un canvi d’actitud és el que cal. Però el que se ben cert és que el canvi l’hem de fer nosaltres, els rics (si tens recursos per llegir aquest blog, ets ric) i que culpar nomes als pobres del seu destí és indecent i irresponsable.

I vosaltres, que en trobau?

P.S.: Això de les solucions simples m’ha recordat una cançó protesta: